DE QUAN BAIXÀVEM A L'ESCOLA

Ara que fa pocs dies que s’ha encetat el curs escolar, no tinc més remei que evocar aquells principis de curs de la meva infantesa.

En els primers temps al carrer Tarragona, com bé sabeu, jo era de les petites i potser no hi havia tanta xicalla que baixés carrer avall com succeí anys més tard, en què anaren naixent criatures i en vingueren de noves ja una mica crescudes. Aleshores, el primer dia d’escola semblava que ens poséssim d’acord i cap a dos quarts de nou sortíem de casa i descendiem pel carrer de sorra com un torrent d’aigua ho fa vessant avall, ocupant tota l’amplada del camí gairebé sempre lliure de cotxes (cosa que ara no seria possible).

Al poble hi havia dues escoles. La majoria de les nenes i nens del veïnat anaven a les Nacionals, inclosos els meus germans. Però jo, com que l’àvia Teresa era la padrina i m’ho pagava, era alumna de les Monges. I no us podeu arribar a imaginar la feinada que costava als meus avis materns o als meus pares fer-me entrar a classe. Perquè jo tenia molt clar que allò de fer sanefes en fitxes, lletres i històries d’aquestes no era ben bé el que m’agradava. I plorava com una Maria Magdalena i em posava tossuda i marrana que allí no hi entrava. De manera que m’havien de deixar allà a la força i els muntava un sidral de ca l’ample.

Vaig començar quan tenia quatre anys. Portava una maleteta groga lluenta de mala manera amb un dibuix de la Pantera Rosa estampat. A dins hi cabia l’esmorzar, una llibreta, un llapis i una goma. I quan la monja de pàrvuls ens donava una fitxa, jo m’amagava sota la taula i treia la meva llibreta i dibuixava les nines i les princeses que m’havia ensenyat a fer la meva mare. I escrivia paraules de debò, perquè també me n’havien ensenyat a casa. De tant en tant, algun company de taula descendia a fer un cop d’ull als meus dibuixos, però jo no era gaire sociable que diguem. Un dia, la monja es va cansar de tanta bestiesa i em va tancar dins de la carbonera castigada. Això no va ajudar gaire a que m’agradés l’escola ni a canviar d’actitud, malgrat, objectivament, segurament m’ho mereixia.

Quan vaig començar primer d’EGB, però, la cosa va canviar. Hi havia una mestra jove, la Juli, que va ser com un glop d’aigua fresca. I mira que a la classe hi havia quaranta nens i nenes! La Juli era molt baixeta i riallera i sempre ens explicava històries dels “Set secrets”. Penso que els seus contes i les titelles amb nines de la meva mare van influir molt en el meu gaudi per inventar i explicar històries, la veritat. Igual que els dibuixos de princeses de la meva progenitora van influir a l’hora d’estimular les meves ganes de dibuixar (malgrat les enrabiades de Sor Caritat per aquell afany de fer sempre el que em donava la gana). De totes maneres, a partir de llavors em vaig enamorar gairebé de totes i cadascuna de les meves mestres.

Tanmateix, si una persona va influir en el fet d’anar més de gust a l’escola va ser la Margaret. Ella i la seva germana gran, l’Esther, també anaven a les monges. I, a més a més, quan jo feia primer ella feia cinquè i és va convertir en el meu àngel de la guarda.

Cada matí agafava la motxilla i me n’anava a buscar la Margaret a casa seva, que era just al costat, ja que la meva mare havia de tenir cura dels meus dos germans petits. Sempre m’obria la seva mare, la Meri, amb el seu preciós somriure i la seva dolçor meravellosa.

Faré aquí un parèntesi, perquè la Meri el mereix. Va ser per a nosaltres com una tieta, perquè ens sentíem molt estimats per ella. Fins i tot quan estàvem malalts, fos l’hora que fos, venia a casa a fer companyia a la meva mare, perquè el meu pare treballava al torn de nit. No la vaig veure mai enfadada i la imatge d’ella que servo com si fos un tresor és el de la seva figura recolzada a l’ampit de la porta, amb aquells ulls clars, espléndids i bondadosos, i un etern somriure. La veritat és que ens va deixar a tots massa d’hora, sobretot a la seva família. I va ser molt injust, perquè la Meri es mereixia haver viscut molt i molt de temps i haver-nos regalat el seu somriure amable i tendre fins més enllà de la nostra maduresa.

I aquesta Meri, la nostra Meri, és la que cada matí de quan tenia sis i set anys m’obria la porta, com us he dit, i em feia passar fins al menjador mentre la Margaret acabava d’esmorzar. Després, anàvem cap a l’escola de pressa, perquè no cal dir que sempre se’ns feia tard, i ella m’acompanyava fins a la classe per disculpar-se amb la meva mestra, malgrat llavors encara arribava més tard a la seva i segurament la renyaven.

La Margaret també tenia cura de mi a l’hora del pati. Venia amb una seva amiga i ens feia jugar a les menudes com si fos una monitora d’esbarjo. Fins i tot ens havien regalat alguna joguina. La veritat és que mai li agrairé prou la manera com vertllava per mi, com una germana gran. Malgrat la diferència d’edat, va ser una gran amiga.

Més endavant, la Margaret es va fer gran i va deixar l’escola. Però llavors els meus germans van tenir edat per anar ells a col·legi, i la meva mare ja baixava amb nosaltres a acompanyar-nos. Fins i tot va arribar un punt que jo vaig adquirir el rol d’acompanyant i anava fins l’escola pública, que eren més lluny, a deixar el meus germans i després tornava enrere per anar cap a la meva. M’agradava anar a portar els meus germans perquè així veia a la meva cosina la Mercè alguna vegada (fins que va pujar a segona etapa, que era a un altre edifici encara més lluny i on ja anaven les meves altres dues cosines) així com als meus dos cosins petits o les germanes Lorite, ja que jo llavors em feia molt amb la Mònica.

Val a dir que no em vaig quedar sola del tot a les Monges. Quan va arribar la Mireia a viure a la preciosa casa-mansió, que ara és el restaurant “Les Brases”, de seguida ens vam fer amigues. I ella, malgrat era més petita, també anava a les monges. A més a més, aquesta amistat va durar passada l’adolescència. I la seva mare, la Núria, em va donar la meva primera feina per guanyar quatre calerons: durant dos Nadals vaig poder fer de botiguera al Triquet, que era la botiga que embadalia a tota la mainada quan sortia d’escola.

Nogensmenys, aleshores ja començava a ser força gran i el meu temps a l’EGB i la meva infantesa ja estaven pràcticament esgotats...

Carme Jurado i Sayós