Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

divendres, 18 d’agost de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN UNA FURGONETA VELLA ET TRANSPORTA A MÓNS IMAGINARIS

Una de les nostres primeres joguines comunitàries al carrer Tarragona va ser la furgoneta vella del tiet Paco. Com us vaig comentar, el meu tiet Paco era constructor. I, com a tal, necessitava vehicles per transportar les eines. Aquests vehicles, pel gaudi de la casa Renault, van anar creixent i multiplicant-se a mesura que el negoci va començar a rutllar. Però això va ser molt més tard que quan se li va espatllar la primera furgoneta blanca i se’n va haver de comprar una altra.
Ara mateix tinc una furgoneta blanca. I, la veritat és que vaig aprendre a conduir molt tard i aquest ha estat el meu primer vehicle nou. Tanmateix, sempre deia que si mai em comprava un cotxe volia una furgoneta, perquè les trobava pràctiques i útils. La meva pregunta és: ha influït aquell petit tresor de la infància on tantes estones vam compartir les nenes del carrer Tarragona en aquest fet? Sincerament, penso que sí.
Us adonareu que he dit «nenes» del carrer Tarragona. I és que sempre vam ser majoria. I més aleshores, quan feia poc que ens havíem instal·lat. El meu germà Lluís i en Paco eren infants de bolquers per aquell temps. L’altre meu germà, en Jordi, encara trigaria una mica en arribar. Aleshores hi havia un altre Jordi, el de la meva casa preferida del carrer que ara és un Restaurant (penso que més endavant us cantaré les excel·lències del que per a mi era una mansió com déu mana), però ell no jugava gaire amb nosaltres. En canvi, la seva germana Olga sí.
Quan es va espatllar, la furgoneta va estar molt i molt de temps aparcada al davant de casa de les meves cosines, però a l’altra banda del carrer. Si em demaneu quant és aquest «molt de temps» no sabria dir-vos si van ser uns mesos o més d’un any, perquè quan ets petit el temps passa molt més a poc a poc i tens la sort de viure cada minut amb més intensitat. El que sí sé, és que hi vam gaudir de mala manera i que es va començar a rovellar per algunes bandes.
I a què jugàvem en aquella furgoneta? Doncs ben senzill: a que totes plegades érem una família que viatjava pel món. En definitiva, que protagonitzàvem una road movie amb totes les de la llei! La Margaret era el pare, la seva germana gran, l’Esther, la mare, l’Olga, les meves tres Mcosines (la Montse, la Margarita i la Mercè), jo i l’Eva (que aleshores era la més menuda del grup) érem les filles. Allà ens teníeu, una colla de marrecs d’entre quatre i dotze anys contentes i ben avingudes.
Tardes, vespres, caps de setmana... quan la Margaret agafava el volant i l’Esther deia que tenia l’equipatge a punt, ens deixàvem emportar enllà sense moure’ns ni un centímetre. Hi portàvem joguines, dolços i hi berenàvem si feia falta.
A mi no em deixaven menjar gaire llaminadures a casa (amb l’arribada dels meus germans la cosa va anar canviant) i com que en aquella furgoneta es compartia tot, vaig tastar delícies com ara els Bonys, els Tigretons i la Pantera Rosa (a aquest pastelet la meva mare li tenia una tírria molt intensa perquè deia que era molt postís). I també hi havia els cromos, enganxines i calcomanies que hi regalaven, que era un plus molt atractiu. Els regalets ja era més difícil que les meves companyes els compartíssin, a menys que no els tinguessin repetits, tanmateix també me’n va caure un o altre.
Semblava que res pogués passar més enllà dels nostres jocs, que aquell espai màgic s’eternitzaria per sempre més. Però, és clar, res és etern.
La furgoneta va desaparèixer poc després de l’empatx que vaig patir a causa del panís torrat, altrament anomenat per nosaltres «Quicos». I aquest fet em va fer témer que la desaparició del nostre tresor, de la nostra joguina màgica, no fos per culpa meva. Havia estat una tarda divertida, en la qual les meves companyes d’aventures havien compartit amb mi una delícia que encara no havia tastat mai. Aquesta vegada era una cosa salada, però em va semblar tan bona que en vaig fer un gra massa. I a la nit la meva panxa es va revolucionar de mala manera, com era d’esperar.
La meva mare va posar el crit al cel, al·legant que la furgoneta era un focus de micobis i de malalties. I que a sobre s’estava rovellant i si ens hi fèiem qualsevol ferida agafaríem el tetanus. Per això quan al cap de pocs dies vaig veure que havia desaparegut, vaig pensar que era per culpa meva, encara que possiblement una nena de cinc anys no podia influir gaire en la decisió de treure-la d’allà. Segurament el meu tiet, finalment, havia trobat la manera de desfer-se’n i treure’n alguna cosa de la ferralla.
Cap de les meves amigues i veïnes em van culpabilitzar de la desaparició de la furgoneta, la qual cosa em va tranquil·litzar. Però ara ens caldria inventar altres jocs i buscar altres espais per dur-los a terme (cosa que, d’altra banda, no ens va costar gaire). Això no obstant, sé que una mica de nosaltres va marxar dins d’aquella furgoneta vella, blanca i rovellada, malgrat en realitat fos més que res que les coses canvien i no hi podem fer res.
Poc després l’Esther ja va ser massa gran per als nostres jocs. L’Olga i els seus germans i germanes van anar deixant Centelles de mica en mica i també van créixer, és clar. Primer van anar a viure a Badalona, on la família tenia el negoci, i s’estaven a la «mansió» estius i caps de setmana. Després les visites es van anar espaiant fins que va arribar el moment de vendre’s la casa. Però al carrer Tarragona hi va anar arribant mainada nova, i malgrat les grans van deixar els jocs per menesters més adients a l’encetada adolescència, els petits passaríem a ser els grans, per continuar tirant endavant i inventar-nos noves històries i viure noves aventures.

 Tanmateix, no m’avanço, que encara hi ha coses per dir sobre aquells primers anys!

dijous, 10 d’agost de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN VOLÍEM LES PORTES TARONGES

De vegades, els records d'infància són els que perduren amb més nitidesa, malgrat el vel del temps segurament ens els distorsiona més del que ens abelliria...
Jo vaig viure la major part de la meva infantesa en una casa aparellada del carrer Tarragona. Aleshores el carrer Tarragona ens semblava lluny de tot, perquè hi havia quatre cases al capdamunt i camps de conreu (sobretot de patates i blat del vell Dachs, el qual tenia un ruquet blanc i un carro) i prats salvatges on hi creixien les herbes en llibertat, sense el jou constant de jardiners ni hortelans arrencant-les. A més a més, s’hi accedia per una pista de terra, que feia queixar d’allò més a les mares de la pols que havien de treure dels mobles (aleshores els pares poca pols treien), especialment a l’estiu quan la calor punyent feia que s’haguessin d’obrir les finestres de bat a bat per a ventilar. Eren temps de mainada jugant al carrer tothora sense necessitat que ningú els dirigís què havien de fer ni els apuntés a mil i una activitats extraescolars per a tenir-los ben ocupats. Temps d’imaginació desbordant.
Ara, en canvi, tot és ple de cases. Tan ple que el nostre número original, el trenta-quatre, s’ha convertit en el cinquanta i escaig. Ja no hi ha camps de conreu, ni el ruquet blanc de l’avi Dachs que em recordava en Platero, perquè fa anys que tant el vell com el burriquet han desaparegut d’aquest món. El carrer és asfaltat i hi transiten cotxes amunt i avall constantment. De canalla jugant, res de res, per tant, aquests sí que es deuen passar les tardes ocupats fent anglès, música o practicant algun esport. El CAP és a tocar, hi ha supermercats no gaire lluny i un restaurant just al davant de casa dels meus pares. Nogensmenys us estic parlant de prop de trenta anys enrera, malgrat els últims vint hagin transcorregut com una exal·lació. En fi, que el món gira i les coses canvien de manera constant i inexorable.
Però centrem-nos en el relat. No sé ben bé si aquell dia de l’any 76 o 77 va ser la primera vegada que visitava la meva nova casa. Suposo que no. La veritat és que ni tan sols acabo de tenir clar que no hi estigués vivint ja, car de vegades s’anava a viure als llocs sense estar acabats del tot (més si érem sis en el pis de seixanta metres quadrats dels avis). Tenia quatre o cinc anys i alguns detalls s’han perdut en els viaranys més obscurs dels meus records. Això sí, sé que em vaig enamorar de dues coses: el parell de xemeneies que s’aixecaven imponents com les torres d’un castell de contes i les portes metàl·liques d’accés a casa meva, en aquells moments d’un taronja llampant. Les torres del meu castell particular han perdurat, és clar, fins els nostres dies, però el taronja de les portes no. I és que llavors no sabia que aquella pintura només era una protecció contra l’òxid i que tenia les hores comptades, perquè n’hi anava una altra al damunt.
A la bessona de casa meva hi vivien els meus tiets i les meves cosines (el meu cosí em sembla que estava de camí). Ells sí que ja hi habitaven per aquell temps, perquè van anar-hi abans que nosaltres. Jo adorava les meves cosines, però amb qui més jugava era amb la Mercè, ja que teníem la mateixa edat i val a dir que era la meva millor amiga d’aleshores. I compartíem la mateixa passió per aquell taronja cridaner de les portes.
Així doncs, quan el meu pare va començar a cobrir-les amb una discreta capa de pintura verd fosc el món ens va caure a sobre. Què estava fent aquell home? Per l’amor de déu, quina cosa més insípida! Com podia no adonar-se que les reixes i portes d’accés al pati de les dues cases perdien tot el seu encant i magnetisme. Als ulls de dues nenes de quatre o cinc anys allò era una aberració inadmisible. Calia actuar!
I quines eines tenen dues menudes que no aixequen més de cinc pams de terra per evitar que el verd fosc ocupi l’espai exclusiu del taronja punyent? Quatre mans armades amb vint ungles. Així que, mentre el meu pare pintava per altres racons, la Mercè i jo, sense fer fressa, ens vam asseure a la voreta de la primera porta i apa, grata que grata (només de pensar-hi ara ja em fa angunia, però aleshores no hi vam fer cap fàstic) a veure si rescatàvem aquell color tan bonic que havia quedat soterrat dessota tanta foscor. I ara un trosset aquí... Ara que no mirem ens camviem i rasquem una mica més enllà...
Qui de les dues va tenir la sensacional idea? No ho sé pas. Diria que l’una per l’altra ens vam anar engrescant. Tanmateix, sense voler atorgar-me protagonisme que possiblement no tinc, he d’admetre que en coses de colors jo era bastant tossuda. Així que, no m’estranyaria gens haver estat la incitadora de la trapelleria en aquella ocasió, encara que normalment només em dediqués a seguir la corrent de les pensades dels altres.
Però el resultat tampoc va ser gaire lluït, certament, ja que per més esforç que hi poséssim i malgrat la pintura era força fresca, no aconseguíem treure-la del tot. Només eren ratllades i més ratllades en la majoria dels llocs, malgrat a les parts baixes el taronja va tornar a adquirir força protagonisme. Tanmateix, havia perdut part de la seva brillantor i se’l veia brut i poc lluminós. Una llàstima! La nostra obra d’art era una porqueria, ves! Això sí, el mal estava fet i els estralls de la nostra tenacitat portarien prou feina als defensors del verd fosc. I és que els adults es van adonar del que fèiem un pèl massa tard pel seu gust.
L’altre record que m’aborda és el de la Mercè i jo dues arraulides i agafadetes de la mà en un raconet del garatge de casa seva, darrera d’un garbuig de bastides del seu pare (era constructor i entre ell i el meu havien anat fent-se les cases durant les festes i el cap de setmana) mentre sentíem com els grans ens cercaven i rabiaven pel nostre mal fer. Tard o d’hora devien atrapar-nos, això ho tinc clar. Però no sé si la cosa va anar de corredisses i campionats de mares llançant l’espardenya (un esport que s’ha perdut en els nostres dies i que posava a prova l’acurada punteria de les progenitores i l’habilitat d’esquivar els cops dels seus plançons) o bé ens vam rendir amb dignitat cap el vespre i vam assumir les conseqüències: una bona escridassada i una plantofada al cul, que aleshores també es portava molt. El que sí sé, és que van repintar l’objecte del nostre desig i no va ser mai més taronja.
De totes maneres, servo aquest record amb una gran estima, perquè potser va ser el primer dels molts que han anat bastint el fonaments de la meva pròpia història.


 Aviat, tant com pugui, compartiré amb vosaltres una altra de les cròniques de la meva infantesa al carrer Tarragona.

Carme Jurado i Sayós

dijous, 16 de març de 2017

UN VIATGE EXTRAORDINARI

Aquest conte va estar elaborat per la Carme (com veieu tant els dibuixos com el text) en motiu del Carnestoltes de l'Escola Ribagorçana del Pont de Suert d'aquest any 2017. Va ésser així perquè el tema del Carnestoltes d'enguany era la Diversitat Cultural i L'any Internacional del Turisme Sostenible per al Desenvolupament.


La Fàtima, una noieta molt eixerida, vivia en un petit poble del Marroc. Cada matí, quan es llevava, mirava més enllà de les muntanyes de l’Atles i pensava en veu alta:
- Com m’agradaria veure què hi ha al seu darrere!
Perquè ella prou que ho havia demanat als seus pares o a l’avi Hassan, però, malgrat l’avi fos la persona més sàvia del poble, no li havien sabut explicar.


Per això, quan va ser prou gran, va decidir llançar-se a l’aventura i viatjar per esbrinar-ho. Va agafar els seus estalvis, es va comprar un cotxe de cinquena mà mig desmuntat i despintat (però que estava arranjat per un amic seu inventor per gastar molt poc combustible i emetre pocs fums contaminants) i es va posar en camí, bo i cridant:
- Més enllà de l’Atles hi falta gent!

Va travessar deserts, selves i sabanes, on hi havia animals magnífics i ferotges. Va creuar rius que baixaven plens d’aigua i va veure cims que grataven la panxa dels núvols. Va conèixer un munt de gent amable que cada vegada tenien la pell més fosca. I va escoltar una munió de llengües, tot i que sempre va ser possible entendre’s amb tothom.  


Fins que, al cap d’uns mesos, va arribar al Serengueti, a Tanzània, una sabana plena de bèsties als peus d’un volcà gegantí, però amb neu al cim, que es deia Kilimanjaro. I allà...
- Ui, el cotxe de cinquena mà mig desmuntat i despintat se m’ha espatllat! I ara com ho faré? Estic sola i perduda enmig de la sabana...
Però de seguida se li va acostar un grup de nois vestits amb teles vermelles que semblaven estovalles.
- Què t’ha passat? Necessites ajuda?
Encara que fossin una tribu de la sabana, els maasais van arranjar-li el cotxe en un tres i no res.

Al vespre, la van convidar a sopar al seu poblat i van fer una gran festa a la vora del foc. Quan ballaven, saltaven tant alt que semblava que volguessin atrapar algun dels milers d’estels que pinzellaven el firmament.



L’endemà es va tornar a posar en camí, però no ho va fer sola. En Mokabi, un dels nois que l’havien ajudat, va decidir que ell també volia viatjar i saber què hi havia més enllà del Kilimanjaro.
Van anar cap a l’est durant molts dies i mesos. Van tenir temps de parlar d’un munt de coses i de fer-se bons amics. Van travessar més llocs magnífics i van arribar fins a la muralla Xina, que era una meravella de les més grosses. Allà, però, el cotxe els va tornar a fer la guitza i se’ls va espatllar del tot.
Però la sort estava de part seva, perquè la Meiling ho va veure. I va donar la casualitat que ella tenia una avioneta, que també gastava un combustible nou i poc contaminant que havia descobert el seu pare, i acabava de començar també el seu viatge pel món.
- Vull veure què hi ha més enllà de la muralla Xina!- els va aclarir.

I, d’aquesta manera, ja van ser tres! I el seu gran viatge va continuar.


Van sobrevolar l’oceà Índic i van arribar a Austràlia, que era una illa molt gran. Van veure cangurs saltant d’aquí cap allà i d’altres animals bonics i estranys.
Van aterrar a prop de l’Uluru, una roca gegant i vermella. Allà van conèixer en Darel.
- Jo també vull veure què hi ha més enllà de l’Uluru!
I així, ja eren quatre.

Allò era fantàstic! Perquè, a part de conèixer diferents llocs del món, feien amics ben diferents, interessants i divertits!


Van tornar a l’avioneta i van travessar l’oceà Pacífic fins arribar a les illes Galàpagos, on hi vivien unes tortugues moooolt grosses, iguanes marines i els pinsans que van ajudar a explicar la Teoria de l'Evolució a en Charles Darwin! Allà se’ls va afegir l’Andy, que era de Quito, la capital de l’Equador.
Després, van anar als Estats Units i s’hi va apuntar la Hillary de Nova York, que en comptes d’una avioneta tenia un avió (que funcionava amb alcohol!), i estava cansada de tants gratacels i volia anar a Europa.
Sort n’hi va haver, perquè ja eren sis i a l’avioneta no hi cabien!

Van travessar l’oceà Atlàntic i van decidir començar el trajecte per la part d’Europa que quedava més lluny i, de mica en mica, anar-se acostant cap el mar Mediterrani. Així van conèixer a l’Andryi d’Odessa, Ucraïna, la Lonela de Bucarest, Romania, i... Bé, van fer-se amics d’un munt de noies i nois que van voler acompanyar-los i viatjar amb elles i ells. 


Fins que un dia van arribar a un lloc molt especial, abraçat per les muntanyes dels Pirineus. A prop hi havia unes esglésies romàniques úniques al món i un Parc Nacional que es deia Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Sabeu on era aquest lloc?
Sí, era el Pont de Suert!!! I van decidir visitar l’escola d’aquest poble i explicar-los als nens i a les nenes d’aquesta escola el seu llarg i extraordinari viatge. I dir-los que el més bonic d’aquest viatge havia estat conèixer gent diferent i fer amics d’arreu del món!!!
I vet aquí que van decidir quedar-se allà perquè era el dia que a l’Escola Ribagorçana se celebrava el Carnestoltes!!!
I s’ho van passar tan bé que van prometre que l’any següent hi tornarien!


I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos!




"Un Viatge Extraordinari" està subjecta a una llicència de Reconeixement-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons


dilluns, 27 de febrer de 2017

EXPOSICIÓ A MANRESA

Dins dels actes dels 40 anys de FOTO ART MANRESA hi haurà, repartides en diferents espais de la ciutat, quaranta exposicions de fotografia de diferents autors/es. La nostra exposició "Natura al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici" n'és una d'elles. Concretament, com anuncia el cartell, la podeu trobar al Museu de la Tècnica, ubicat al Parc de la Sèquia. 


Us adjuntem, també, el tríptic de totes les exposicions.



Anunci de l' Ajuntament:



Nota de Premsa:


dimarts, 14 de febrer de 2017

Un altre conte de la Carme.

DE QUAN LES OQUES EREN MAINADERES



A la meva mare, 
que em va ensenyar a dibuixar princeses quan tenia tres anys
i em feia titelles d'històries inventades amb les  meves nines 
com a protagonistes.
Des d'aleshores, no he deixat d'imaginar-me històries
ni de dibuixar.
Gràcies mare!


Hi havia una vegada una nena que vivia en una masoveria que li deien Can Xona. El nom de la casa no era gens bonic (oi tant que no!), però en això no hi podien fer res, perquè venia d'abans que els seus avis hi anessin a viure i en tinguessin cura. La gent li donà aquest malnom per una masovera anterior que es veu que no tenia predilecció per la neteja, com aquell qui diu, ni cura per altres qüestions més compromeses que li van ser atribuïdes.
Però tornem a la nostra història, que no es tracta de fer volar coloms! Doncs, com us deia, hi havia una vegada una nena que vivia en una masoveria que li deien Can Xona. Tenia tres anyets acabats de fer i estava asseguda al mig de l'era on pasturaven les oques i la cabra d'on treien la llet que ella es bevia amb fruïció. L'àvia Carmeta se la mirava des de la porta d'entrada amb un deix de nostàlgia. Potser pel marit que ja no hi era; potser pel fill que havia perdut a la guerra; potser per aquells temps que no tornarien; potser pel delit de recuperar la infantesa que havia perdut, o potser perquè sabia que trobaria a faltar aquella infantona de rínxols rebels que estava asseguda enmig de les oques aliena a tot. 
La mare i el pare treballaven a la fàbrica del poble. Cada matí sortien a peu, a trenc d'alba i amb un farcellet de menjar, i tornaven a mitja tarda. El Vapor, li deixen a la tèxtil on treballaven, perquè així havien començat a funcionar els primers telers que havien dotat al poble de futur, feina i energia. Sí, fes fred, arribés la nevada a mitja cama o a mitja cuixa (que aleshores nevava com ara no fa), caigués un aiguat de mil dimonis o la boira dotés als boscos de l'aire funest d'un encanteri, ells baixaven a treballar puntualment. I tampoc s'hi valien mals de panxa ni refredats inoportuns, que aquells eren mals temps i no s'hi valia queixar-se si volies que arribés el rosegó de pa a taula.
Per això, la nena restava a casa sola gran part del dia, amb l'àvia Carmeta de qui havia heretat el nom. Però l'àvia també havia de feinejar amb el bestiar i tenir cura de la casa, de manera que, si el temps ho permetia, l'infant restava asseguda a l'era, amb les oques sempre amatents i atentes que no se li atansés cap perill (la cabra anava més a la seva, que per això era una cabra i estava una mica sonada).
I què voleu que us digui... Aquella menuda era feliç allà amb les seves amigues de bec i ploma. Potser per aquesta raó, quan va sentir aquell rebombori que no sabia identificar amb res conegut i va veure com s'atansava un monstre gegantí per la pista, va arrencar a córrer cap al portal on l'àvia Carmeta la va acollir amb la mirada enterbolida. Les oques van seguir-la no fos cas que li passés res a la seva afillada. No obstant això, la cabra tan sols va aixecar una mica el cap mentre rosegava l'herba seca que havia arrencat feia un moment i després va tornar a la tasca d'omplir el pap com si res, perquè ella era així.
Del monstre en va baixar un mosso gros, molsut i galta vermell, que no feia gaire bona olor perquè mai havia estat amic de l'aigua ni del sabó (en aquells temps en què t'havies d'escalfar l'aigua amb olles i banyar-te dins d'un gibrell, de fet, no rentar-se gaire era el pa de cada dia). Quan va somriure amb les seves dents groguenques, la menuda es va amagar rere les faldilles de l'àvia Carmeta i va prémer ben fort els ulls, com si no mirar la protegís d'aquell personatge. Per això no va veure que després del mosso també baixaven d'aquell gegant gris i rovellat la mare i el pare.
- Va, anem per feina!
La nena va obrir una altra vegada els ulls, aquesta vegada com unes taronges. Era la veu de la seva mare. Què hi feia allà? Les oques, que corrien per allà a la vora, també van mirar-se les unes a les altres com aquell qui no entén res i van tirar un tros més enllà. Aquell "Anem per feina!" tan ferm indicava que podien fer nosa i que si s'estaven per allà al mig del pas, potser rebrien alguna guitza.
El pare li va fer una moixaina a la galta. El pare sempre li feia moixaines i li deia coses boniques o divertides que li arrencaven un somriure.
- Avui ens canviem de casa, Carme. Ens n'anem a viure al poble. Coneixeràs altres nenes i nens com tu i aniràs a l'escola a aprendre de lletra. I, a més a més..., mira que divertit: pujaràs a un camió!- li va dir amb la seva veu greu però alhora tan dolça.
L'infant va somriure, perquè el pare sempre la protegia de tot, però no va entendre res del que significaven les seves paraules. Com es podia canviar una casa? Què era allò d'aprendre de lletra? I un camió? Ella no volia que se la mengés el monstre, encara que ara s'estava quiet i no feia cap fressa.
La cabra, atrevida com sempre, s'havia atansat a una de les rodes d'aquella bèstia de ferro enorme i llepava amb delit una de les rodes gegantines, vés a saber per quina raó...
A l'àvia Carmeta se li va escapar una llàgrima mentre la seva filla ja havia començat a posar fil a l'agulla i donava ordres al mosso galta vermell, que en aquells moments esbufegava de valent mentre traslladava una taula cap al monstre de ferro. El pare també va entrar cap dins, perquè la mare li havia llençat una llambregada de les seves, d'aquelles que indicaven que s'havia d'arremangar a fer el que calia en comptes d'estar-se allà palplantat. Les oques estaven reunides dessota l'escala, lluny del rebombori, i es miraven l'escena amb una mica de basarda.
La nena va recordar què en sabia del poble gran. Havia baixat amb el pare i la mare al mercat que feien el diumenge, enfilada alegrement damunt les espatlles del seu progenitor que la manejava com si fos una nina. Hi havia una entrada que era una porta en forma d'arc de pedra, com si allà hi hagués viscut un rei, i un camí estret emmurallat per les cases que desembocava en una plaça plena de parades de diferents menes.
De fet, al poble no hi havia viscut cap rei, però sí uns barons i uns comtes, que tenien un palau a la plaça i que la nena també va veure. Ara estava en un estat una mica ruïnós (tot i que hi vivia gent i s'hi havia instal·lat la Guàrdia Civil). La nena i la seva família no ho sabien, és clar, (i menys les oques i la cabra) però el palau havia estat construït per Guillem Ramon II el 1540 i era d'estil entre renaixentista i barroc, tot i que va patir reedificacions i reformes en els segles posteriors.
L'àvia Carmeta també li havia explicat contalles sobre el poble. Però eren contalles de por. Li va dir que les dones del poble eren bruixes. Com feia la dita "De Centelles, bruixes totes elles". Perquè aquella família no es considerava centellenca, ja que tenia els orígens als Hostalets de Balenyà.
- I el pitjor cas de bruixeria a Banyeres, el mas gran de la nostra masoveria- li havia explicat en veu baixa a la voreta de la llar de foc-. Allà al costat mateix hi ha el cercle de les bruixes, un cercle de xiprers on les bruixes es reuneixen per fer els seus encanteris. No t'hi atansis mai!!! Els senyors comtes en van matar moltes! Les feien penjar al turó del Bellesguard! Demana sempre a la Mare de Déu de l'Ajuda que et protegeixi d'elles i de tot mal.
La nena hi pensava i va tenir una esgarrifança perquè el pare li acabava de dir que anirien a viure al poble gran. Sí, això li havia dit. I si se la menjava una bruixa? Les oques van notar que estava una mica espantada i s'hi van acostar amb cautela, totes elles en filera, però no massa a la vora, perquè el mosso gros, el pare i la mare no paraven de pujar mobles i fardells al monstre rovellat.
Cap al migdia tot estava empaquetat i enfilat al camió. La mare la va anar a buscar de darrere les faldilles llargues de l'àvia (la dona mai havia deixat de portar-les llargues, malgrat feia temps que la moda les havia anat escurçant fins a fer-les arribar dessota el genoll).
- Va, menuda, que ja hem de marxar cap al pis nou del poble (El pis nou que havien llogat al poble no era nou per a res del món, i va resultar força petit comparat amb Can Xona, però això de moment la nena no ho sabia).
Ella es va deixar agafar. Si una cosa tenia clara és que havia d'obeir la seva mare. Però quan va veure que l'àvia Carmeta s'eixugava els ulls amb un mocadoret de puntes i l'enfilaven a dalt del monstre, va començar a plorar. No era una plorera de marraneria, no fos cas que la renyessin, sinó un plor gairebé somort, però constant, basat en petits sanglots i llàgrimes que rodolaven com cigrons galtes avall.
- No ploris menuda- la va amoixar el pare-, que no anirem a viure gaire lluny d'aquí i pujarem a veure l'àvia Carmeta cada diumenge.
Però el rugit de la bèstia, quan es va posar en marxa, només va servir per a fer reviscolar el plor, que ja era un lament ben plausible. I mentre s'allunyaven d'allà i l'àvia Carmeta, les oques i la cabra s'anaven fent petites, i Can Xona desapareixia darrere dels arbres, va sentir una tristor pregona per allò que acabava de perdre i que sabia que no tornaria a recuperar: les seves estones asseguda tranquil·lament a l'era mentre les seves estimades oques li feien de mainaderes.

FI

dilluns, 21 de novembre de 2016

LES (DES)VENTURES D'UN ESCOLANET DE POSTGUERRA

Avui us convidem a llegir un conte inèdit de la Carme. També el trobareu en format PDF a l'apartat "Mostra de narracions de la Carme".

LES (DES)VENTURES D’UN ESCOLANET DE POSTGUERRA
Al meu pare

Vaig arribar fa anys, amb un farcellet de roba, un pa rodó d’aquells que duraven i duraven (no pas com els d’ara) i un formatge d’ovella que pudia com una mala cosa. Tenia disset anys acabats de fer i molt poques lletres. A l’estació m’esperava l’oncle, que havia vingut a fer de pastor uns anys abans. Dins meu, bullien contradiccions, esperances, il·lusions, un enyor cru i un bocí de melancolia.
I que en fa de temps de tot això. I encara més de tot allò altre. I no us diré pas que, malgrat la misèria, aquells no fossin anys feliços. Perquè de bons records sempre n’hi ha i el vel del temps sembla que esborri les desgràcies més efímeres. Perduren aquelles que ens han causat un dolor més pregon, però les altres passen i es fan menudes. En canvi, les petites alegries, sortosament, són ben vives i encara ara poden arrencar-me més d’un somriure.
Jo vaig estar un nen com tants d’altres dels que vam viure el que vam viure. Un nen nascut en els altiplans secs i crus, on aquestes muntanyes i aquest bé de déu d’aigua no podien ser imaginats. Eren mals temps per néixer, però, malgrat tot, naixíem i naixíem. I així en vam néixer cinc de la mateixa mare i amb poc més d’un any de diferència entre nosaltres. I més que n’haguéssim nascut si el meu pare... 
El meu pare va morir quan jo tenia cinc anys. Només recordo els seus dits esgrogueïts pel tabac, la seva olor acre, la seva mirada sorneguera. Són records petits, trencats i poc consistents. I també recordo la mare ben negre. I dones plorant i xisclant.
I què feia ara una dona amb cinc criatures petites afamades enmig d’un espiral d’ignorància i postguerra? Doncs repartir els nens en famílies més benestants perquè els atipessin una mica, a canvi que aquests treballessin als seus camps i amb les seves bèsties i li portessin algun rosegó de pa de tant en tant.
Jo vaig tenir en la Felisa la segona mare. Era dolceta com una cullerada de mel i mira que jo era un xic entremaliat. L’Aurelio va ser un primer pare, ja que del meu en recordava ben poc. I la mainada opulenta de la casa també van ser força bons amb aquell nouvingut que tothom deia que semblava una granota, perquè només tenia cap i ulls i se li comptaven una a una les costelles. Això no significa que, de tant en tant, no ens esbatussàvem de valent, com fan els germans, malgrat no fóssim germans de sang. A la pobra Alícia li vaig arrencar un bon grapat de cabells una tarda per un tros de pa. I en Fernando em va clavar una queixalada d’aquelles que se t’inflen i se’t posen ben blaves, després que jo li esgarrapés la cara. Però desprès rèiem just abans d’anar a dormir, ben estrets, l’un al costat de l’altre, en un llit de metre deu, posats de través.
I els diumenges anava a fer d’escolanet amb el pare Miguélez, que era geniüt , malcarat, llarg i fosc. I després ens reuníem tots a ca la mare i explicàvem com ens anava això de treballar al camp i tenir cura de les gallines.
La meva època d’escolanet va ser la millor. Amb l’Emilio, que tenia un parell d’anys més que jo i li faltava una dent d’un cop de roc que li havia etzibat el seu germà, robàvem la xocolata que el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, tenia amagada en una golfa damunt casa seva. Quan acabàvem de menjar-nos-la, resàvem tres parenostre i tres avemaries, i així crèiem que Jesús ens perdonava el petit furt. A més a més, segurament que el sòrdid mossèn no resava pas pels clatellots i els cops d’espardenya que ens regalava a la més mínima oportunitat.
- Vés i posa’t sabates! – em deia –, que amb aquests peus tan negres no pots pas entrar a la casa de Déu.
- Si me les compra Déu me les poso, que a la processó el Señorito va penjar al Crist Natzarè un bitllet de vint duros – li responia jo -. La meva mare no me les pot comprar pas. I a més a més, amb els peus negres, de lluny sembla, que en porti unes de xarol!
- Sacríleg, mala bèstia! – em cridava bo i tirant-me l’espardenyot- Avui t’has quedat sense el ral que et dono per ajudar-me a missa!
Però després me’l donava igualment. Tan dolent no era, en el fons. Només era geniüt, malcarat, llarg i fosc.
        Un dia dels que vam anar a robar xocolata ens vam endur un ensurt d’aquells que no s’obliden. Des d’aleshores ja no en vam robar més. El mossèn estava fent la migdiada amb la Marciana, la majordoma (només de gran he entès què volia dir pel mossèn fer la migdiada amb la Marciana, aleshores només sabia que aquell parell, quan feien la migdiada feien uns sorolls ben estranys). L’Emilio, que ja havia perdut una mica la innocència i sempre explicava coses que feien que la meva germana i l’Alícia de ca la Felisa i l’Aurelio es tapessin la boca, es posessin vermelles com un pebrot madur i li diguessin “Ets un porc i aniràs a l’infern!”, va dir:
- Ara sí que és bon moment per pujar a la golfa i menjar xocolata, que el mossèn té molta feina.
        Jo no entenia quina feina hi havia en dormir una migdiada, encara que es fessin sorolls estranys, però l’Emilio sempre tenia raó i jo em delia per la xocolata. Vam pujar a la golfa ben a poc a poc per no fer fressa. Vam obrir la porta bo i guaitant que no grinyolés. I...
- Ui, ui, ui!!!! El mossèn és aquí, correm!!! – vaig cridar davant la imponent visió de la sotana.
- Aaaaahhh, baixem, baixem!!! – va dir l’Emilio mig rodolant per les escales.
         Encegats i a grans gambades vam arribar a baix fent un terrabastall de mil dimonis. Just al replà, la veu de tro del pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, i amb calçotets i samarreta “imperio” ens va aturar en sec:
- Es pot saber que és tot aquest enrenou? D’on sortiu vosaltres?
          El pobre Emilio no se’n sabia avenir:
- El pare Miguélez és a tot arreu com Déu!!!
           I jo em vaig agenollar:
- Pare nostre, que esteu en el cel, sigui santificat el vostre nom...
        El mossèn, que no sabia el perquè de tot plegat, ens va agafar per les orelles i ens va fer fora en un tres i no res. Vam estar dos diumenges sense fer d’escolans, pensant que el pare era tant sant que podia ser a dos llocs alhora. Va ser la Marciana, un dia que va parlar amb la meva mare, qui ens va aclarir el misteri.
- A mi això de la sotana em fa basarda, saps? Just abans de la migdiada, li dic al pare Miguélez que se la tregui i la deixi ben lluny. I ell la penja a la golfa.
- Però el que feu és pecat igualment, Marciana! – va contestar la meva mare amb la mateixa cara que posaven la meva germana i l’Alicia quan l’Emilio deia aquelles coses.
- Sota la sotana només hi ha un home que té el que tenen tots els altres homes – va contestar la Marciana. I després, posant-se la mà com qui diu una confidència o una barbaritat just a la vora de la boca, va afegir – I el que té no és pas res de l’altre món. Allò que diuen que si un home té el nas llarg allò altre també, no és pas veritat. I els meus fills han de menjar! I ell em dóna bones viandes. Que tu saps millor que ningú que això de ser vídua en els temps que corren és una bona desgràcia.
       I així vaig saber que, en realitat, el que havíem vist l’Emilio i jo no era el mossèn que tenia el poder de ser a dos llocs alhora, sinó la seva sotana negra com una nit sense lluna. Tot el tema del nas, d’allò altre que tenen els homes, la majordoma, les viandes i els fills ho vaig entendre dos anys més tard pel cap baix.
       Tot i així, no vam tornar a robar xocolata.
      Tres van ser els dies que l’Emilio i jo vam riure de valent a missa. I tres van ser els dies que el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, ens va fer fora de la tasca d’escolans.
      L’hora del rosari era l’hora de les bruixes negres. Els dèiem així, pobres dones, perquè eren velles, desdentades i anaven negres de cap a peus, ja que encara duien faldilles llargues. L’Emilio i jo ens asseiem darrere seu, perquè el mossèn ens ho feia fer. I amb elles recitàvem el reguitzell d’avemaries corresponents. Però l’Emilio va portar una agulla i un cabdell de fil i va cosir aquell bé de déu de faldilles (aprofitant que tots estàvem de genolls i era una bona postura) l’una amb la del seu costat, sense que les pobres ancianes se n’adonessin. Quan va ser l’hora d’aixecar-se, l’una tibava per aquí, l’altra per allà i no sabien perquè estaven enganxades. I nosaltres vinga riure! I en Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, que ens va agafar per les orelles i ens va fora a coces.
       Després d’aquella va costar que ens hi tornés a voler, però de la mainada del poble érem els únics que ja sabíem què era fer d’escolà i al mossèn li feia mandra explicar-ho a un altre de bell nou. Vam prometre fer bondat, cosa que va durar ben bé un parell de mesos, però l’Emilio tenia pensades massa bones per deixar-les córrer. I què carai, érem criatures i vivíem temps sense gaire coses divertides.
       Així doncs, el meu amic va agafar un bon grapat de pebre vermell dolç i el va tirar a la pica de l’aigua un diumenge a l’hora de missa. Quan els feligresos prenien l’aigua amb els dits per fer la senyal de la creu, els quedaven taques vermelles al front i a la roba. I com que això de mirar gaire no era del tot ben vist fins al cap d’una estona, aviat hi va haver un bon grapat de gent amb el front tacat de vermell i cara de circumstàncies, que no sabia ben bé què passava. El súmmum va ser quan la Marciana va cridar:
- Miracle, miracle, tots tenim estigmes!!!
       I la gent es va agenollar amb por pensant que aquell era un senyal diví.
- Miracle? Maleïts vailets! Aquesta vegada sí que ja és l’última que en feu alguna! – va cridar el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, que, per alguna raó, no creia en els miracles (i això penso que, en un mossèn, és una mica lleig).
      Aquest cop ens van caure uns bons mastegots.
     Però ni ell va escarmentar ni nosaltres tampoc. Vam tornar a fer d’escolans i vam tornar a vessar-la de nou.
      La Senyora Àgata, la mare del Señorito, tenia ulls de guineu, nas d’òliba i, per més que anés a missa amb mantellina blanca, conegués al bisbe i no es perdés ni un rosari ni una missa encara que estigués malalta (de fet, no tenia altra feina) era una mala persona. I això ho sabíem tots, quan ens mirava amb un deix entre el menyspreu i l’angunia, i li xiuxiuejava al seu fill que no donés feina a algú perquè sospitava que era roig, ateu i separatista sense tenir-ne cap prova.
      La Senyora Àgata ja feia més d’una tarda que s’agenollava, resant molt a la vora al Crist Natzarè, una oració malèvola i malintencionada.
- Senyor meu, fes que pugi bé el blat, que pugi bé l’ordi i que baixin fort els jornals.
      En sentir allò, l’Emilio va sentir tanta ràbia, que em va dir:
- Ja veuràs aquesta quina resposta més efectiva rep del Crist Natzarè!
      El Crist Natzarè té els braços mòbils per poder-lo vestir i fer-li agafar la creu el Dijous Sant. L’Emilio va lligar un fil de pescar en un dels braços i el va deixar al seu aire, de manera que es podia moure com si fos una marioneta. Just després que la Senyora Àgata vomités la seva lletania de cada dia, l’Emilio va fer moure el braç del Crist Natzarè, amb tan bona punteria que la mà de fusta policromada va clavar a la dona una bon plantofada a la galta.
- Però Déu meu! Què he fet jo! – va exclamar sorpresa i horroritzada.
       I plaf! Una altra!!!
       Va ser una bona lliçó per a la mala bruixa que va marxar cames ajudeu-me de l’església. Però el pare Miguélez, geniüt, malcarat, llarg i fosc, ho havia vist tot, i després d’aquella no ens hi va voler més.
      Vam esperar que hi hagués més conseqüències i que la mare del Señorito ens acusés de rojos, separatistes i ateus i no poguéssim anar a ajudar a les caceres, per cobrar tres rals i rapinyar alguna perdiu perduda amb molta intenció. Però, curiosament, l’actitud de la Senyora Àgata va canviar i ja no mirava amb aquell deix de menyspreu i angunia. Potser havia cregut de veritat que, el bon Crist Natzarè, l’havia castigada pels seus pecats i malevolència.
      Però d’allò en fa molts anys. I jo vaig deixar aquella terra d’altiplans secs i crus per venir a raure a aquestes muntanyes que graten el cel plenes de verd i d’aigua. I d’històries en vaig viure, és clar que sí, fent de pastor i després a la mina. I no us diré pas que, malgrat la duresa de la feina i la llunyania dels meus, aquells no fossin anys feliços. Perquè de bons records sempre n’hi ha i el vel del temps sembla que esborri les desgràcies més efímeres
       Potser, si feu bondat, aquestes històries us les explicaré un altre dia.



FI