Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

dimecres, 13 de setembre de 2017

DE QUAN BAIXÀVEM A L'ESCOLA

Ara que fa pocs dies que s’ha encetat el curs escolar, no tinc més remei que evocar aquells principis de curs de la meva infantesa.
En els primers temps al carrer Tarragona, com bé sabeu, jo era de les petites i potser no hi havia tanta xicalla que baixés carrer avall com succeí anys més tard, en què anaren naixent criatures i en vingueren de noves ja una mica crescudes. Aleshores, el primer dia d’escola semblava que ens poséssim d’acord i cap a dos quarts de nou sortíem de casa i descendiem pel carrer de sorra com un torrent d’aigua ho fa vessant avall, ocupant tota l’amplada del camí gairebé sempre lliure de cotxes (cosa que ara no seria possible).
Al poble hi havia dues escoles. La majoria de les nenes i nens del veïnat anaven a les Nacionals, inclosos els meus germans. Però jo, com que l’àvia Teresa era la padrina i m’ho pagava, era alumna de les Monges. I no us podeu arribar a imaginar la feinada que costava als meus avis materns o als meus pares fer-me entrar a classe. Perquè jo tenia molt clar que allò de fer sanefes en fitxes, lletres i històries d’aquestes no era ben bé el que m’agradava. I plorava com una Maria Magdalena i em posava tossuda i marrana que allí no hi entrava. De manera que m’havien de deixar allà a la força i els muntava un sidral de ca l’ample.
Vaig començar quan tenia quatre anys. Portava una maleteta groga lluenta de mala manera amb un dibuix de la Pantera Rosa estampat. A dins hi cabia l’esmorzar, una llibreta, un llapis i una goma. I quan la monja de pàrvuls ens donava una fitxa, jo m’amagava sota la taula i treia la meva llibreta i dibuixava les nines i les princeses que m’havia ensenyat a fer la meva mare. I escrivia paraules de debò, perquè també me n’havien ensenyat a casa. De tant en tant, algun company de taula descendia a fer un cop d’ull als meus dibuixos, però jo no era gaire sociable que diguem. Un dia, la monja es va cansar de tanta bestiesa i em va tancar dins de la carbonera castigada. Això no va ajudar gaire a que m’agradés l’escola ni a canviar d’actitud, malgrat, objectivament, segurament m’ho mereixia.
Quan vaig començar primer d’EGB, però, la cosa va canviar. Hi havia una mestra jove, la Juli, que va ser com un glop d’aigua fresca. I mira que a la classe hi havia quaranta nens i nenes! La Juli era molt baixeta i riallera i sempre ens explicava històries dels “Set secrets”. Penso que els seus contes i les titelles amb nines de la meva mare van influir molt en el meu gaudi per inventar i explicar històries, la veritat. Igual que els dibuixos de princeses de la meva progenitora van influir a l’hora d’estimular les meves ganes de dibuixar (malgrat les enrabiades de Sor Caritat per aquell afany de fer sempre el que em donava la gana). De totes maneres, a partir de llavors em vaig enamorar gairebé de totes i cadascuna de les meves mestres.
Tanmateix, si una persona va influir en el fet d’anar més de gust a l’escola va ser la Margaret. Ella i la seva germana gran, l’Esther, també anaven a les monges. I, a més a més, quan jo feia primer ella feia cinquè i és va convertir en el meu àngel de la guarda.
Cada matí agafava la motxilla i me n’anava a buscar la Margaret a casa seva, que era just al costat, ja que la meva mare havia de tenir cura dels meus dos germans petits. Sempre m’obria la seva mare, la Meri, amb el seu preciós somriure i la seva dolçor meravellosa.
Faré aquí un parèntesi, perquè la Meri el mereix. Va ser per a nosaltres com una tieta, perquè ens sentíem molt estimats per ella. Fins i tot quan estàvem malalts, fos l’hora que fos, venia a casa a fer companyia a la meva mare, perquè el meu pare treballava al torn de nit. No la vaig veure mai enfadada i la imatge d’ella que servo com si fos un tresor és el de la seva figura recolzada a l’ampit de la porta, amb aquells ulls clars, espléndids i bondadosos, i un etern somriure. La veritat és que ens va deixar a tots massa d’hora, sobretot a la seva família. I va ser molt injust, perquè la Meri es mereixia haver viscut molt i molt de temps i haver-nos regalat el seu somriure amable i tendre fins més enllà de la nostra maduresa.
I aquesta Meri, la nostra Meri, és la que cada matí de quan tenia sis i set anys m’obria la porta, com us he dit, i em feia passar fins al menjador mentre la Margaret acabava d’esmorzar. Després, anàvem cap a l’escola de pressa, perquè no cal dir que sempre se’ns feia tard, i ella m’acompanyava fins a la classe per disculpar-se amb la meva mestra, malgrat llavors encara arribava més tard a la seva i segurament la renyaven.
La Margaret també tenia cura de mi a l’hora del pati. Venia amb una seva amiga i ens feia jugar a les menudes com si fos una monitora d’esbarjo. Fins i tot ens havien regalat alguna joguina. La veritat és que mai li agrairé prou la manera com vertllava per mi, com una germana gran. Malgrat la diferència d’edat, va ser una gran amiga.
Més endavant, la Margaret es va fer gran i va deixar l’escola. Però llavors els meus germans van tenir edat per anar ells a col·legi, i la meva mare ja baixava amb nosaltres a acompanyar-nos. Fins i tot va arribar un punt que jo vaig adquirir el rol d’acompanyant i anava fins l’escola pública, que eren més lluny, a deixar el meus germans i després tornava enrere per anar cap a la meva. M’agradava anar a portar els meus germans perquè així veia a la meva cosina la Mercè alguna vegada (fins que va pujar a segona etapa, que era a un altre edifici encara més lluny i on ja anaven les meves altres dues cosines) així com als meus dos cosins petits o les germanes Lorite, ja que jo llavors em feia molt amb la Mònica.
Val a dir que no em vaig quedar sola del tot a les Monges. Quan va arribar la Mireia a viure a la preciosa casa-mansió, que ara és el restaurant “Les Brases”, de seguida ens vam fer amigues. I ella, malgrat era més petita, també anava a les monges. A més a més, aquesta amistat va durar passada l’adolescència. I la seva mare, la Núria, em va donar la meva primera feina per guanyar quatre calerons: durant dos Nadals vaig poder fer de botiguera al Triquet, que era la botiga que embadalia a tota la mainada quan sortia d’escola.

Nogensmenys, aleshores ja començava a ser força gran i el meu temps a l’EGB i la meva infantesa ja estaven pràcticament esgotats...


Carme Jurado i Sayós

dimecres, 6 de setembre de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN ANÀVEM A BUSCAR LA LLET A CAN MESTRE

Si ara a un infant li parléssim de lleteria no sabria pas què és això. Però nosaltres hem viscut el pas d’anar a buscar la llet de pagès a l’expansió del tetrabric.
A casa de l’àvia, on vaig viure fins els quatre anys, la llet era gairebé sempre en pols. Però quan vam anar a viure al carrer Tarragona, agafar la lletera (la nostra era de dos litres) i anar en processó cap a la casa de pagès de Cal Mestre era un ritual diari. Si no hi anaven les mares, hi anava la mainada en colla. I si hi anava una, l’altra podia acompanyar-la per a fer-li companyia. Això sí, sempre demanant permís a la progenitora, que si no a la tornada hi havia llançament d’espardenya.
No recordo ben bé quan va ser la primera excursió que vaig fer a la botigueta del Pla del Mestre. Possiblement vaig acompanyar la meva mare o alguna de les meves fantàstiques i admirades Mcosines grans. Aleshores passar amb les cosines més enllà del camp de la casa del mig (un dia us en parlaré amb detall d’aquest espai màgic per a nosaltres) ja era tota una fita. Baixàvem pel carrer de terra i després d’una petita esplanada hi havia un racó ple de dàlies grogues que eren precioses (la tieta Margarita sempre n’agafava i les posava en un gerro damunt de la taula del menjador de casa seva). Després del racó de les dàlies, el camí tornava a pujar i desembocava al majestuós parc del Pla del Mestre, que tantes estones meravelloses va aportar-me deixant-me bressolar pels seus gronxadors. I just davant del parc, hi havia la casa de pagès de Cal Mestre, on els masovers havien habilitat una petita habitació que donava fora per vendre la llet i els ous del seu bestiar.
La porteta sempre era oberta i havies de dir “Ei!” perquè et sentissin. Al mig de l’habitacioneta hi havia una taula de fusta lacada de blanc, amb un calaixet on la mestressa hi guardava els papers de diari que servien per embolicar els ous, perfectament arenglerats de tres en tres formant mitges dotzenes. En una altra taula raconera hi havia una lletera gran amb la llet del dia, els tres vasos mesuradors (de quart, de mig i de litre) i una cistelleta amb els ous. A la paret del davant, no hi faltava mai un calendari, que a mi m’agradava molt perquè sempre hi havia fotografies de vaques, gallines i d’altre bestiar. Tot feia olor de llet, fins i tot la masovera, que sempre sortia amb un somriure, les galtes vermelles i la seva bata de ratlles verticals.
Llavors deixàvem la lletera damunt de la taula i dèiem quanta en volíem. I ella, amb els vasos mesuradors, prenia la llet de la lletera gran i l’abocava a la nostra amb un temple realment d’admirar, ja que no en vessava ni una gota. Solíem dur la lletera en una mà i en l’altra el preu just de la llet en monedes, tot i que de vegades les mares només comptaven amb un bitllet de cent pessetes i ens tornava el canvi amb parsimònia.
Val a dir que aquesta va ser una bona manera d’aprendre matemàtiques i de tenir clares les magnituds de mesura, el compte en dotzenes i el valor de les monedes. No ens van caler ni problemes escrits ni simulacions a l’aula, ja que des dels set o vuit anys ens les vam haver de veure amb la pràctica real i diària.
Tanmateix, la primera vegada que vaig anar a comprar la llet tota sola va ser un autèntic desastre. Devia comptar set anys i, després d’haver fet d’acompanyant algunes vegades, la mare va decidir que potser ja estava preparada per a aquesta tasca. A més a més, ella havia de tenir cura d’en Lluís i d’en Jordi, que aleshores comptaven amb tres i un any respectivament. Em va donar els diners justos i la lletereta de dos litres i jo estva d’allò més contenta perquè em sentia important (tant, que em semblava que havia crescut dos pams i tot). En Lluís va plorar una mica perquè me n’anava sense ell i jo li vaig prometre que li portaria alguna coseta quan tornés.
Vaig baixar pel camí de sorra fent saltirons i més contenta que un gínjol. I després, vaig seguir el ritual d’entrar, fer un “Ei!” i esperar una estona a ser atesa. Al cap d’uns minuts vaig repetir l’”Ei!” més alt, perquè, com que era vergonyosa de mena, no em devien haver sentit. La segona vegada hi hagué més sort i va sortir la masovera amb el seu somriure, les galtes vermelles i la bata de ratlles verticals. Li vaig allargar la lletera i vaig dir “Dos litres de llet, si us plau”, com m’havia ensenyat la mare. Quan me la va allargar, li vaig donar les monedes, que estaven ben calentes pel contacte amb la meva mà, i vaig proferir un “Passiu bé!”, perquè em semblava més educat i que un adéu, i, perquè no admetre-ho, em semblava que així semblava més gran i responsable. I fins aquí, tot correcte. Havia fet la meva primera compra tota soleta.
Però, ai l’as!, no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat. Perquè mentre tornava em vaig recordar de la promesa que li havia fet a en Lluís. Què podia portar-li com a present? Doncs a manca d’altra cosa, al voral del camí hi havia floretes, concretament, margarides i pixallits. Així doncs, que vaig deixa la lletera en una vora i vaig començar a collir-ne. Però vés per on que a les classes de matemàtiques de la lleteria, com que la taula era plana i llisa, no havia après que si hi ha pendent la lletera pot vessar-se. Axí que, a la que em vaig girar, em vaig trobar amb la lletera al terra i tota la llet escampada.
Quin tip de plorar camí amunt, corrent amb la lletera, que anava d’un canto a l’atre, buida a la mà! Quan vaig arribar a casa esperant una esbroncada ben forta per haver fallat en la meva missió, sanglotava com una desesperada. Però entre sanglot i sanglot, vaig explicar el que m’havia passat a la meva mare i ella, per a sorpresa meva, no es va enfadar gaire. L’única cosa és que va haver de baixar a comprar la llet una altra vegada, deixant-me a mi i a la Montse, la meva Mcosina més gran, tenint cura dels meus germans.
Això sí, a en Lluís li van agradar molt les floretes i que hagués pensat en ell.
De vegades penso que m'agradaria tornar a veure la masovera que ens venia la llet i explicar-li que moltes vegades havíem jugat a venedores i venedors imitant el seu to de veu i el seu somriure, fent veure que les pedres del carrer eren els ous que arrengleràvem amb molta cura de tres en tres per embolicar-los amb paper de diari en mitges dotzenes.
De fet, hi ha moltes persones a qui m'agradaria agrair-los que, sense ells/es ser-ne conscients, m'ensenyessin moltes coses i m'ajudessin a créixer. 
Si algú de vosaltres fou un dels adults que es van topar amb mi en un moment o altre de la meva infantesa pel que fos, moltes, moltíssimes gràcies!

Carme Jurado Sayós

divendres, 1 de setembre de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN ELS ESTIUS EREN ETERNS

Ara que l’estiu ja pràcticament s’ha acabat, no puc més que reviure els de la meva infantesa, en què el temps ens semblava etern i els minuts s’escolaven amb una parsimònia que realment es troba a faltar (i molt!) arribada la maduresa.
Els estius al carrer Tarragona s’encetaven amb la preparació de la revetlla de Sant Joan. Just quan el curs s’acabava havíem de córrer a buscar caixes i fustes per a poder construir la base del que seria la millor foguera del món.
La veritat és que per parlar-vos de Sants Joans ho faré de manera transversal, ja que van ser molts i se’m barregen. Tots ells, però, teníen en comú que calia buscar i demanar per cases, camps i botigues el major nombre de dròmines per a cremar i fer la nit ben lluïda. I és que el nostre màxim anhel era que la foguera fos millor que la dels nois i noies de Can Sopes. Perquè, evidentment, al carrer Tarragona tenia el seu carrer rival, és clar. I en aquest cas, els altres eren majoria nois, mentre que nosaltres érem en gran part noies. Val a dir que mai havíem arribat a barrallar-nos gaire fort, encara que alguna batalleta de rocs, com a tot arreu, si hi havia estat, perquè negar-ho. D’altra banda, aquesta rivalitat només la vam viure pel tema de les fogueres, ja que no recordo gaire més moments en comú. I mireu que a Can Sopes llavors hi vivia la Beti, que anava a la meva classe, era molt bona nena i sempre que estava malalta em portava els deures. Però per Sant Joan féiem un parentesi. I si sobraven prou coses per a repetir l’experiència, també el fèiem per Sant Pere. Aquesta rivalitat ens portava a robar-nos els materials de les respectives fogueres, cosa que també ens obligava a fer guàrdies per a vetllar-les. Quina bogeria!
Les primeres revetlles jo les vaig viure més com a espectadora que com a protagonista. Encara era menuda i la que portava la veu cantant en aquest sentit era la Margaret. Era tota una líder i controlava molt bé els petards. Les meves Mcosines, sobretot la Montse i la Margarida, però també la Mercè que, malgrat tenir la meva edat, era molt més atrevida, s’afegien a aquest domini de la situació. A les menudes ens donaven cebetes i bengales perquè no ens féssim mal (jo no vaig passar de les cebetes ni les bengales, ja que els petards no m’han fet mai gràcia i ara els defujo totalment). Quan hi va haver els Prat també s’hi apuntaven. I eren aquestes més grans les que aconseguien les caixes de cartró i de fusta que bastien la foguera. Tanmateix, la feina no s’acabava amb la nit màgica. L’endemà tocava cercar petards que no havien explotat entre les escorriaines, obrir-los pel mig i encendre’ls per a fer un volcà. A mi els volcans també m’agradaven, perquè no feien fressa, però no els encenia mai.
Quan Margaret i Mcosines van començar a celebrar els Sant Joans d’una altra manera, els tres nens (els meus germans i el meu cosí) del carrer Tarragona, la meva cosina més petita i les germanes Lorite van començar a agafar força protagonisme. I també la Mireia, ja que els Prat s’havien venut la casa bonica als Parés-Coll. De més grans s’hi va afegir l’Albert de ca la Dolors (així li dèiem nosaltres), de l’edat de la meva cosina petita i l’Anna.
Recordo un Sant Joan que va ser molt sonat quan jo ja devia tenir deu o onze anys. Els pares de l’Eva, la Mònica, la Susana i l’Ana es deien Juanito i Juanita, per tant era el Sant d’ambdós. Vam muntar taules al carrer amb taulons i caballets i cada família va aportar beure i menjar per a la festa. El pare de la Mireia, molt aficionat a la pirotècnia, va portar uns coets que eren una passada i tota la mainada va al·lucinar. I també hi havia un tiet de les germanes Lorite que va organitzar-nos a la tarda per anar a buscar estris per a la foguera per mig poble, de manera que vam aconseguir que fos gegantesca.
Va ser una nit molt especial. M’embolcalla la nostàlgia quan penso en les delicioses croquetes de bacallà de la Juanita i en la germanor que va unir tot el veïnat.
Però aquells estius eterns no eren només revetlles. Eren matins de llevar-se passades les onze perquè a les nits havíem aprofitat la fresca i havíem jugat al carrer fins tard. Eren tardes de sèries pensades per distreure a la mainada i berenars de pa amb Nocilla que ara preparava una mare ara una altra. Eren tardes de tedi arrecerats a l’ombra, de córrer amb bicicleta pel pla, de tronades d’agost que ens feien aixoplugar-nos als diferents garatges durant una estona i després gaudir dels bassals i la fresca, de saltar a corda, jugar a gomes o a pilotes i fer giravoltar els «hula hoops» que es van posar de moda una temporada. Sí, les tardes d’estiu eren somnis, eren promeses, eren acabar les vacances amb el meu aniversari i la Festa Major del poble i el gaudi de pujar a les atraccions i menjar coco o núvols de sucre.
Els primers estius també van ser l’avi Lluís a l’hort i les seves maduixes que agafàvem d’amagat, encara que ell ho sabia i feia veure que no ho veia. Van ser els Sugus que duia a la butxaca la tieta-àvia Pilar i que sempre ens oferia amb un somriure quan l’anàvem a buscar un tros avall del carrer amb una corredissa. Van ser històries que ens inventàvem, cançons que componíem i excursions a quatre passes. Van ser jugar amb els nostres gats i gossos i la fressa de la màquina que tallava la gespa de casa la Margaret i l’Esther i que servia perquè de mica en mica ens desvetllessim. Van ser començar a descobrir-nos a nosaltres mateixos i aprendre els uns dels altres, perquè, per bé o per mal, van ser els primers passos per encaminar la nostra vida.

Qui seríem sense aquells estius eterns? No puc deixar d’evocar-los amb certa enyorança...

Carme Jurado Sayós

divendres, 18 d’agost de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN UNA FURGONETA VELLA ET TRANSPORTA A MÓNS IMAGINARIS

Una de les nostres primeres joguines comunitàries al carrer Tarragona va ser la furgoneta vella del tiet Paco. Com us vaig comentar, el meu tiet Paco era constructor. I, com a tal, necessitava vehicles per transportar les eines. Aquests vehicles, pel gaudi de la casa Renault, van anar creixent i multiplicant-se a mesura que el negoci va començar a rutllar. Però això va ser molt més tard que quan se li va espatllar la primera furgoneta blanca i se’n va haver de comprar una altra.
Ara mateix tinc una furgoneta blanca. I, la veritat és que vaig aprendre a conduir molt tard i aquest ha estat el meu primer vehicle nou. Tanmateix, sempre deia que si mai em comprava un cotxe volia una furgoneta, perquè les trobava pràctiques i útils. La meva pregunta és: ha influït aquell petit tresor de la infància on tantes estones vam compartir les nenes del carrer Tarragona en aquest fet? Sincerament, penso que sí.
Us adonareu que he dit «nenes» del carrer Tarragona. I és que sempre vam ser majoria. I més aleshores, quan feia poc que ens havíem instal·lat. El meu germà Lluís i en Paco eren infants de bolquers per aquell temps. L’altre meu germà, en Jordi, encara trigaria una mica en arribar. Aleshores hi havia un altre Jordi, el de la meva casa preferida del carrer que ara és un Restaurant (penso que més endavant us cantaré les excel·lències del que per a mi era una mansió com déu mana), però ell no jugava gaire amb nosaltres. En canvi, la seva germana Olga sí.
Quan es va espatllar, la furgoneta va estar molt i molt de temps aparcada al davant de casa de les meves cosines, però a l’altra banda del carrer. Si em demaneu quant és aquest «molt de temps» no sabria dir-vos si van ser uns mesos o més d’un any, perquè quan ets petit el temps passa molt més a poc a poc i tens la sort de viure cada minut amb més intensitat. El que sí sé, és que hi vam gaudir de mala manera i que es va començar a rovellar per algunes bandes.
I a què jugàvem en aquella furgoneta? Doncs ben senzill: a que totes plegades érem una família que viatjava pel món. En definitiva, que protagonitzàvem una road movie amb totes les de la llei! La Margaret era el pare, la seva germana gran, l’Esther, la mare, l’Olga, les meves tres Mcosines (la Montse, la Margarita i la Mercè), jo i l’Eva (que aleshores era la més menuda del grup) érem les filles. Allà ens teníeu, una colla de marrecs d’entre quatre i dotze anys contentes i ben avingudes.
Tardes, vespres, caps de setmana... quan la Margaret agafava el volant i l’Esther deia que tenia l’equipatge a punt, ens deixàvem emportar enllà sense moure’ns ni un centímetre. Hi portàvem joguines, dolços i hi berenàvem si feia falta.
A mi no em deixaven menjar gaire llaminadures a casa (amb l’arribada dels meus germans la cosa va anar canviant) i com que en aquella furgoneta es compartia tot, vaig tastar delícies com ara els Bonys, els Tigretons i la Pantera Rosa (a aquest pastelet la meva mare li tenia una tírria molt intensa perquè deia que era molt postís). I també hi havia els cromos, enganxines i calcomanies que hi regalaven, que era un plus molt atractiu. Els regalets ja era més difícil que les meves companyes els compartíssin, a menys que no els tinguessin repetits, tanmateix també me’n va caure un o altre.
Semblava que res pogués passar més enllà dels nostres jocs, que aquell espai màgic s’eternitzaria per sempre més. Però, és clar, res és etern.
La furgoneta va desaparèixer poc després de l’empatx que vaig patir a causa del panís torrat, altrament anomenat per nosaltres «Quicos». I aquest fet em va fer témer que la desaparició del nostre tresor, de la nostra joguina màgica, no fos per culpa meva. Havia estat una tarda divertida, en la qual les meves companyes d’aventures havien compartit amb mi una delícia que encara no havia tastat mai. Aquesta vegada era una cosa salada, però em va semblar tan bona que en vaig fer un gra massa. I a la nit la meva panxa es va revolucionar de mala manera, com era d’esperar.
La meva mare va posar el crit al cel, al·legant que la furgoneta era un focus de micobis i de malalties. I que a sobre s’estava rovellant i si ens hi fèiem qualsevol ferida agafaríem el tetanus. Per això quan al cap de pocs dies vaig veure que havia desaparegut, vaig pensar que era per culpa meva, encara que possiblement una nena de cinc anys no podia influir gaire en la decisió de treure-la d’allà. Segurament el meu tiet, finalment, havia trobat la manera de desfer-se’n i treure’n alguna cosa de la ferralla.
Cap de les meves amigues i veïnes em van culpabilitzar de la desaparició de la furgoneta, la qual cosa em va tranquil·litzar. Però ara ens caldria inventar altres jocs i buscar altres espais per dur-los a terme (cosa que, d’altra banda, no ens va costar gaire). Això no obstant, sé que una mica de nosaltres va marxar dins d’aquella furgoneta vella, blanca i rovellada, malgrat en realitat fos més que res que les coses canvien i no hi podem fer res.
Poc després l’Esther ja va ser massa gran per als nostres jocs. L’Olga i els seus germans i germanes van anar deixant Centelles de mica en mica i també van créixer, és clar. Primer van anar a viure a Badalona, on la família tenia el negoci, i s’estaven a la «mansió» estius i caps de setmana. Després les visites es van anar espaiant fins que va arribar el moment de vendre’s la casa. Però al carrer Tarragona hi va anar arribant mainada nova, i malgrat les grans van deixar els jocs per menesters més adients a l’encetada adolescència, els petits passaríem a ser els grans, per continuar tirant endavant i inventar-nos noves històries i viure noves aventures.

 Tanmateix, no m’avanço, que encara hi ha coses per dir sobre aquells primers anys!

Carme Jurado Sayós

dijous, 10 d’agost de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN VOLÍEM LES PORTES TARONGES

De vegades, els records d'infància són els que perduren amb més nitidesa, malgrat el vel del temps segurament ens els distorsiona més del que ens abelliria...
Jo vaig viure la major part de la meva infantesa en una casa aparellada del carrer Tarragona. Aleshores el carrer Tarragona ens semblava lluny de tot, perquè hi havia quatre cases al capdamunt i camps de conreu (sobretot de patates i blat del vell Dachs, el qual tenia un ruquet blanc i un carro) i prats salvatges on hi creixien les herbes en llibertat, sense el jou constant de jardiners ni hortelans arrencant-les. A més a més, s’hi accedia per una pista de terra, que feia queixar d’allò més a les mares de la pols que havien de treure dels mobles (aleshores els pares poca pols treien), especialment a l’estiu quan la calor punyent feia que s’haguessin d’obrir les finestres de bat a bat per a ventilar. Eren temps de mainada jugant al carrer tothora sense necessitat que ningú els dirigís què havien de fer ni els apuntés a mil i una activitats extraescolars per a tenir-los ben ocupats. Temps d’imaginació desbordant.
Ara, en canvi, tot és ple de cases. Tan ple que el nostre número original, el trenta-quatre, s’ha convertit en el cinquanta i escaig. Ja no hi ha camps de conreu, ni el ruquet blanc de l’avi Dachs que em recordava en Platero, perquè fa anys que tant el vell com el burriquet han desaparegut d’aquest món. El carrer és asfaltat i hi transiten cotxes amunt i avall constantment. De canalla jugant, res de res, per tant, aquests sí que es deuen passar les tardes ocupats fent anglès, música o practicant algun esport. El CAP és a tocar, hi ha supermercats no gaire lluny i un restaurant just al davant de casa dels meus pares. Nogensmenys us estic parlant de prop de trenta anys enrera, malgrat els últims vint hagin transcorregut com una exal·lació. En fi, que el món gira i les coses canvien de manera constant i inexorable.
Però centrem-nos en el relat. No sé ben bé si aquell dia de l’any 76 o 77 va ser la primera vegada que visitava la meva nova casa. Suposo que no. La veritat és que ni tan sols acabo de tenir clar que no hi estigués vivint ja, car de vegades s’anava a viure als llocs sense estar acabats del tot (més si érem sis en el pis de seixanta metres quadrats dels avis). Tenia quatre o cinc anys i alguns detalls s’han perdut en els viaranys més obscurs dels meus records. Això sí, sé que em vaig enamorar de dues coses: el parell de xemeneies que s’aixecaven imponents com les torres d’un castell de contes i les portes metàl·liques d’accés a casa meva, en aquells moments d’un taronja llampant. Les torres del meu castell particular han perdurat, és clar, fins els nostres dies, però el taronja de les portes no. I és que llavors no sabia que aquella pintura només era una protecció contra l’òxid i que tenia les hores comptades, perquè n’hi anava una altra al damunt.
A la bessona de casa meva hi vivien els meus tiets i les meves cosines (el meu cosí em sembla que estava de camí). Ells sí que ja hi habitaven per aquell temps, perquè van anar-hi abans que nosaltres. Jo adorava les meves cosines, però amb qui més jugava era amb la Mercè, ja que teníem la mateixa edat i val a dir que era la meva millor amiga d’aleshores. I compartíem la mateixa passió per aquell taronja cridaner de les portes.
Així doncs, quan el meu pare va començar a cobrir-les amb una discreta capa de pintura verd fosc el món ens va caure a sobre. Què estava fent aquell home? Per l’amor de déu, quina cosa més insípida! Com podia no adonar-se que les reixes i portes d’accés al pati de les dues cases perdien tot el seu encant i magnetisme. Als ulls de dues nenes de quatre o cinc anys allò era una aberració inadmisible. Calia actuar!
I quines eines tenen dues menudes que no aixequen més de cinc pams de terra per evitar que el verd fosc ocupi l’espai exclusiu del taronja punyent? Quatre mans armades amb vint ungles. Així que, mentre el meu pare pintava per altres racons, la Mercè i jo, sense fer fressa, ens vam asseure a la voreta de la primera porta i apa, grata que grata (només de pensar-hi ara ja em fa angunia, però aleshores no hi vam fer cap fàstic) a veure si rescatàvem aquell color tan bonic que havia quedat soterrat dessota tanta foscor. I ara un trosset aquí... Ara que no mirem ens camviem i rasquem una mica més enllà...
Qui de les dues va tenir la sensacional idea? No ho sé pas. Diria que l’una per l’altra ens vam anar engrescant. Tanmateix, sense voler atorgar-me protagonisme que possiblement no tinc, he d’admetre que en coses de colors jo era bastant tossuda. Així que, no m’estranyaria gens haver estat la incitadora de la trapelleria en aquella ocasió, encara que normalment només em dediqués a seguir la corrent de les pensades dels altres.
Però el resultat tampoc va ser gaire lluït, certament, ja que per més esforç que hi poséssim i malgrat la pintura era força fresca, no aconseguíem treure-la del tot. Només eren ratllades i més ratllades en la majoria dels llocs, malgrat a les parts baixes el taronja va tornar a adquirir força protagonisme. Tanmateix, havia perdut part de la seva brillantor i se’l veia brut i poc lluminós. Una llàstima! La nostra obra d’art era una porqueria, ves! Això sí, el mal estava fet i els estralls de la nostra tenacitat portarien prou feina als defensors del verd fosc. I és que els adults es van adonar del que fèiem un pèl massa tard pel seu gust.
L’altre record que m’aborda és el de la Mercè i jo dues arraulides i agafadetes de la mà en un raconet del garatge de casa seva, darrera d’un garbuig de bastides del seu pare (era constructor i entre ell i el meu havien anat fent-se les cases durant les festes i el cap de setmana) mentre sentíem com els grans ens cercaven i rabiaven pel nostre mal fer. Tard o d’hora devien atrapar-nos, això ho tinc clar. Però no sé si la cosa va anar de corredisses i campionats de mares llançant l’espardenya (un esport que s’ha perdut en els nostres dies i que posava a prova l’acurada punteria de les progenitores i l’habilitat d’esquivar els cops dels seus plançons) o bé ens vam rendir amb dignitat cap el vespre i vam assumir les conseqüències: una bona escridassada i una plantofada al cul, que aleshores també es portava molt. El que sí sé, és que van repintar l’objecte del nostre desig i no va ser mai més taronja.
De totes maneres, servo aquest record amb una gran estima, perquè potser va ser el primer dels molts que han anat bastint el fonaments de la meva pròpia història.


 Aviat, tant com pugui, compartiré amb vosaltres una altra de les cròniques de la meva infantesa al carrer Tarragona.

Carme Jurado i Sayós

dijous, 16 de març de 2017

UN VIATGE EXTRAORDINARI

Aquest conte va estar elaborat per la Carme (com veieu tant els dibuixos com el text) en motiu del Carnestoltes de l'Escola Ribagorçana del Pont de Suert d'aquest any 2017. Va ésser així perquè el tema del Carnestoltes d'enguany era la Diversitat Cultural i L'any Internacional del Turisme Sostenible per al Desenvolupament.


La Fàtima, una noieta molt eixerida, vivia en un petit poble del Marroc. Cada matí, quan es llevava, mirava més enllà de les muntanyes de l’Atles i pensava en veu alta:
- Com m’agradaria veure què hi ha al seu darrere!
Perquè ella prou que ho havia demanat als seus pares o a l’avi Hassan, però, malgrat l’avi fos la persona més sàvia del poble, no li havien sabut explicar.


Per això, quan va ser prou gran, va decidir llançar-se a l’aventura i viatjar per esbrinar-ho. Va agafar els seus estalvis, es va comprar un cotxe de cinquena mà mig desmuntat i despintat (però que estava arranjat per un amic seu inventor per gastar molt poc combustible i emetre pocs fums contaminants) i es va posar en camí, bo i cridant:
- Més enllà de l’Atles hi falta gent!

Va travessar deserts, selves i sabanes, on hi havia animals magnífics i ferotges. Va creuar rius que baixaven plens d’aigua i va veure cims que grataven la panxa dels núvols. Va conèixer un munt de gent amable que cada vegada tenien la pell més fosca. I va escoltar una munió de llengües, tot i que sempre va ser possible entendre’s amb tothom.  


Fins que, al cap d’uns mesos, va arribar al Serengueti, a Tanzània, una sabana plena de bèsties als peus d’un volcà gegantí, però amb neu al cim, que es deia Kilimanjaro. I allà...
- Ui, el cotxe de cinquena mà mig desmuntat i despintat se m’ha espatllat! I ara com ho faré? Estic sola i perduda enmig de la sabana...
Però de seguida se li va acostar un grup de nois vestits amb teles vermelles que semblaven estovalles.
- Què t’ha passat? Necessites ajuda?
Encara que fossin una tribu de la sabana, els maasais van arranjar-li el cotxe en un tres i no res.

Al vespre, la van convidar a sopar al seu poblat i van fer una gran festa a la vora del foc. Quan ballaven, saltaven tant alt que semblava que volguessin atrapar algun dels milers d’estels que pinzellaven el firmament.



L’endemà es va tornar a posar en camí, però no ho va fer sola. En Mokabi, un dels nois que l’havien ajudat, va decidir que ell també volia viatjar i saber què hi havia més enllà del Kilimanjaro.
Van anar cap a l’est durant molts dies i mesos. Van tenir temps de parlar d’un munt de coses i de fer-se bons amics. Van travessar més llocs magnífics i van arribar fins a la muralla Xina, que era una meravella de les més grosses. Allà, però, el cotxe els va tornar a fer la guitza i se’ls va espatllar del tot.
Però la sort estava de part seva, perquè la Meiling ho va veure. I va donar la casualitat que ella tenia una avioneta, que també gastava un combustible nou i poc contaminant que havia descobert el seu pare, i acabava de començar també el seu viatge pel món.
- Vull veure què hi ha més enllà de la muralla Xina!- els va aclarir.

I, d’aquesta manera, ja van ser tres! I el seu gran viatge va continuar.


Van sobrevolar l’oceà Índic i van arribar a Austràlia, que era una illa molt gran. Van veure cangurs saltant d’aquí cap allà i d’altres animals bonics i estranys.
Van aterrar a prop de l’Uluru, una roca gegant i vermella. Allà van conèixer en Darel.
- Jo també vull veure què hi ha més enllà de l’Uluru!
I així, ja eren quatre.

Allò era fantàstic! Perquè, a part de conèixer diferents llocs del món, feien amics ben diferents, interessants i divertits!


Van tornar a l’avioneta i van travessar l’oceà Pacífic fins arribar a les illes Galàpagos, on hi vivien unes tortugues moooolt grosses, iguanes marines i els pinsans que van ajudar a explicar la Teoria de l'Evolució a en Charles Darwin! Allà se’ls va afegir l’Andy, que era de Quito, la capital de l’Equador.
Després, van anar als Estats Units i s’hi va apuntar la Hillary de Nova York, que en comptes d’una avioneta tenia un avió (que funcionava amb alcohol!), i estava cansada de tants gratacels i volia anar a Europa.
Sort n’hi va haver, perquè ja eren sis i a l’avioneta no hi cabien!

Van travessar l’oceà Atlàntic i van decidir començar el trajecte per la part d’Europa que quedava més lluny i, de mica en mica, anar-se acostant cap el mar Mediterrani. Així van conèixer a l’Andryi d’Odessa, Ucraïna, la Lonela de Bucarest, Romania, i... Bé, van fer-se amics d’un munt de noies i nois que van voler acompanyar-los i viatjar amb elles i ells. 


Fins que un dia van arribar a un lloc molt especial, abraçat per les muntanyes dels Pirineus. A prop hi havia unes esglésies romàniques úniques al món i un Parc Nacional que es deia Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Sabeu on era aquest lloc?
Sí, era el Pont de Suert!!! I van decidir visitar l’escola d’aquest poble i explicar-los als nens i a les nenes d’aquesta escola el seu llarg i extraordinari viatge. I dir-los que el més bonic d’aquest viatge havia estat conèixer gent diferent i fer amics d’arreu del món!!!
I vet aquí que van decidir quedar-se allà perquè era el dia que a l’Escola Ribagorçana se celebrava el Carnestoltes!!!
I s’ho van passar tan bé que van prometre que l’any següent hi tornarien!


I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que aquest conte ja s’ha fos!




"Un Viatge Extraordinari" està subjecta a una llicència de Reconeixement-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons