Ara
mateix tinc una furgoneta blanca. I, la veritat és que vaig aprendre
a conduir molt tard i aquest ha estat el meu primer vehicle nou.
Tanmateix, sempre deia que si mai em comprava un cotxe volia una
furgoneta, perquè les trobava pràctiques i útils. La meva pregunta
és: ha influït aquell petit tresor de la infància on tantes
estones vam compartir les nenes del carrer Tarragona en aquest fet?
Sincerament, penso que sí.
Us
adonareu que he dit «nenes» del carrer Tarragona. I és que sempre
vam ser majoria. I més aleshores, quan feia poc que ens havíem
instal·lat. El meu germà Lluís i en Paco eren infants de bolquers
per aquell temps. L’altre meu germà, en Jordi, encara trigaria una
mica en arribar. Aleshores hi havia un altre Jordi, el de la meva
casa preferida del carrer que ara és un Restaurant (penso que més
endavant us cantaré les excel·lències del que per a mi era una
mansió com déu mana), però ell no jugava gaire amb nosaltres. En
canvi, la seva germana Olga sí.
Quan
es va espatllar, la furgoneta va estar molt i molt de temps aparcada
al davant de casa de les meves cosines, però a l’altra banda del
carrer. Si em demaneu quant és aquest «molt de temps» no sabria
dir-vos si van ser uns mesos o més d’un any, perquè quan ets
petit el temps passa molt més a poc a poc i tens la sort de viure
cada minut amb més intensitat. El que sí sé, és que hi vam gaudir
de mala manera i que es va començar a rovellar per algunes bandes.
I
a què jugàvem en aquella furgoneta? Doncs ben senzill: a que totes
plegades érem una família que viatjava pel món. En definitiva, que
protagonitzàvem una road movie amb totes les de la llei! La
Margaret era el pare, la seva germana gran, l’Esther, la mare,
l’Olga, les meves tres Mcosines (la Montse, la Margarita i la
Mercè), jo i l’Eva (que aleshores era la més menuda del grup)
érem les filles. Allà ens teníeu, una colla de marrecs d’entre
quatre i dotze anys contentes i ben avingudes.
Tardes,
vespres, caps de setmana... quan la Margaret agafava el volant i
l’Esther deia que tenia l’equipatge a punt, ens deixàvem
emportar enllà sense moure’ns ni un centímetre. Hi portàvem
joguines, dolços i hi berenàvem si feia falta.
A
mi no em deixaven menjar gaire llaminadures a casa (amb l’arribada
dels meus germans la cosa va anar canviant) i com que en aquella
furgoneta es compartia tot, vaig tastar delícies com ara els Bonys,
els Tigretons i la Pantera Rosa (a aquest pastelet la meva mare li
tenia una tírria molt intensa perquè deia que era molt postís). I
també hi havia els cromos, enganxines i calcomanies que hi
regalaven, que era un plus molt atractiu. Els regalets ja era més
difícil que les meves companyes els compartíssin, a menys que no
els tinguessin repetits, tanmateix també me’n va caure un o altre.
Semblava
que res pogués passar més enllà dels nostres jocs, que aquell
espai màgic s’eternitzaria per sempre més. Però, és clar, res
és etern.
La
furgoneta va desaparèixer poc després de l’empatx que vaig patir
a causa del panís torrat, altrament anomenat per nosaltres «Quicos».
I aquest fet em va fer témer que la desaparició del nostre tresor,
de la nostra joguina màgica, no fos per culpa meva. Havia estat una
tarda divertida, en la qual les meves companyes d’aventures havien
compartit amb mi una delícia que encara no havia tastat mai. Aquesta
vegada era una cosa salada, però em va semblar tan bona que en vaig
fer un gra massa. I a la nit la meva panxa es va revolucionar de mala
manera, com era d’esperar.
La
meva mare va posar el crit al cel, al·legant que la furgoneta era un
focus de micobis i de malalties. I que a sobre s’estava rovellant i
si ens hi fèiem qualsevol ferida agafaríem el tetanus. Per això
quan al cap de pocs dies vaig veure que havia desaparegut, vaig
pensar que era per culpa meva, encara que possiblement una nena de
cinc anys no podia influir gaire en la decisió de treure-la d’allà.
Segurament el meu tiet, finalment, havia trobat la manera de
desfer-se’n i treure’n alguna cosa de la ferralla.
Cap
de les meves amigues i veïnes em van culpabilitzar de la desaparició
de la furgoneta, la qual cosa em va tranquil·litzar. Però ara ens
caldria inventar altres jocs i buscar altres espais per dur-los a
terme (cosa que, d’altra banda, no ens va costar gaire). Això no
obstant, sé que una mica de nosaltres va marxar dins d’aquella
furgoneta vella, blanca i rovellada, malgrat en realitat fos més que
res que les coses canvien i no hi podem fer res.
Poc
després l’Esther ja va ser massa gran per als nostres jocs. L’Olga
i els seus germans i germanes van anar deixant Centelles de mica en
mica i també van créixer, és clar. Primer van anar a viure a
Badalona, on la família tenia el negoci, i s’estaven a la «mansió»
estius i caps de setmana. Després les visites es van anar espaiant
fins que va arribar el moment de vendre’s la casa. Però al carrer
Tarragona hi va anar arribant mainada nova, i malgrat les grans van
deixar els jocs per menesters més adients a l’encetada
adolescència, els petits passaríem a ser els grans, per continuar
tirant endavant i inventar-nos noves històries i viure noves
aventures.
Tanmateix,
no m’avanço, que encara hi ha coses per dir sobre aquells primers
anys!
Carme Jurado Sayós
