Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

divendres, 18 d’agost de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN UNA FURGONETA VELLA ET TRANSPORTA A MÓNS IMAGINARIS

Una de les nostres primeres joguines comunitàries al carrer Tarragona va ser la furgoneta vella del tiet Paco. Com us vaig comentar, el meu tiet Paco era constructor. I, com a tal, necessitava vehicles per transportar les eines. Aquests vehicles, pel gaudi de la casa Renault, van anar creixent i multiplicant-se a mesura que el negoci va començar a rutllar. Però això va ser molt més tard que quan se li va espatllar la primera furgoneta blanca i se’n va haver de comprar una altra.
Ara mateix tinc una furgoneta blanca. I, la veritat és que vaig aprendre a conduir molt tard i aquest ha estat el meu primer vehicle nou. Tanmateix, sempre deia que si mai em comprava un cotxe volia una furgoneta, perquè les trobava pràctiques i útils. La meva pregunta és: ha influït aquell petit tresor de la infància on tantes estones vam compartir les nenes del carrer Tarragona en aquest fet? Sincerament, penso que sí.
Us adonareu que he dit «nenes» del carrer Tarragona. I és que sempre vam ser majoria. I més aleshores, quan feia poc que ens havíem instal·lat. El meu germà Lluís i en Paco eren infants de bolquers per aquell temps. L’altre meu germà, en Jordi, encara trigaria una mica en arribar. Aleshores hi havia un altre Jordi, el de la meva casa preferida del carrer que ara és un Restaurant (penso que més endavant us cantaré les excel·lències del que per a mi era una mansió com déu mana), però ell no jugava gaire amb nosaltres. En canvi, la seva germana Olga sí.
Quan es va espatllar, la furgoneta va estar molt i molt de temps aparcada al davant de casa de les meves cosines, però a l’altra banda del carrer. Si em demaneu quant és aquest «molt de temps» no sabria dir-vos si van ser uns mesos o més d’un any, perquè quan ets petit el temps passa molt més a poc a poc i tens la sort de viure cada minut amb més intensitat. El que sí sé, és que hi vam gaudir de mala manera i que es va començar a rovellar per algunes bandes.
I a què jugàvem en aquella furgoneta? Doncs ben senzill: a que totes plegades érem una família que viatjava pel món. En definitiva, que protagonitzàvem una road movie amb totes les de la llei! La Margaret era el pare, la seva germana gran, l’Esther, la mare, l’Olga, les meves tres Mcosines (la Montse, la Margarita i la Mercè), jo i l’Eva (que aleshores era la més menuda del grup) érem les filles. Allà ens teníeu, una colla de marrecs d’entre quatre i dotze anys contentes i ben avingudes.
Tardes, vespres, caps de setmana... quan la Margaret agafava el volant i l’Esther deia que tenia l’equipatge a punt, ens deixàvem emportar enllà sense moure’ns ni un centímetre. Hi portàvem joguines, dolços i hi berenàvem si feia falta.
A mi no em deixaven menjar gaire llaminadures a casa (amb l’arribada dels meus germans la cosa va anar canviant) i com que en aquella furgoneta es compartia tot, vaig tastar delícies com ara els Bonys, els Tigretons i la Pantera Rosa (a aquest pastelet la meva mare li tenia una tírria molt intensa perquè deia que era molt postís). I també hi havia els cromos, enganxines i calcomanies que hi regalaven, que era un plus molt atractiu. Els regalets ja era més difícil que les meves companyes els compartíssin, a menys que no els tinguessin repetits, tanmateix també me’n va caure un o altre.
Semblava que res pogués passar més enllà dels nostres jocs, que aquell espai màgic s’eternitzaria per sempre més. Però, és clar, res és etern.
La furgoneta va desaparèixer poc després de l’empatx que vaig patir a causa del panís torrat, altrament anomenat per nosaltres «Quicos». I aquest fet em va fer témer que la desaparició del nostre tresor, de la nostra joguina màgica, no fos per culpa meva. Havia estat una tarda divertida, en la qual les meves companyes d’aventures havien compartit amb mi una delícia que encara no havia tastat mai. Aquesta vegada era una cosa salada, però em va semblar tan bona que en vaig fer un gra massa. I a la nit la meva panxa es va revolucionar de mala manera, com era d’esperar.
La meva mare va posar el crit al cel, al·legant que la furgoneta era un focus de micobis i de malalties. I que a sobre s’estava rovellant i si ens hi fèiem qualsevol ferida agafaríem el tetanus. Per això quan al cap de pocs dies vaig veure que havia desaparegut, vaig pensar que era per culpa meva, encara que possiblement una nena de cinc anys no podia influir gaire en la decisió de treure-la d’allà. Segurament el meu tiet, finalment, havia trobat la manera de desfer-se’n i treure’n alguna cosa de la ferralla.
Cap de les meves amigues i veïnes em van culpabilitzar de la desaparició de la furgoneta, la qual cosa em va tranquil·litzar. Però ara ens caldria inventar altres jocs i buscar altres espais per dur-los a terme (cosa que, d’altra banda, no ens va costar gaire). Això no obstant, sé que una mica de nosaltres va marxar dins d’aquella furgoneta vella, blanca i rovellada, malgrat en realitat fos més que res que les coses canvien i no hi podem fer res.
Poc després l’Esther ja va ser massa gran per als nostres jocs. L’Olga i els seus germans i germanes van anar deixant Centelles de mica en mica i també van créixer, és clar. Primer van anar a viure a Badalona, on la família tenia el negoci, i s’estaven a la «mansió» estius i caps de setmana. Després les visites es van anar espaiant fins que va arribar el moment de vendre’s la casa. Però al carrer Tarragona hi va anar arribant mainada nova, i malgrat les grans van deixar els jocs per menesters més adients a l’encetada adolescència, els petits passaríem a ser els grans, per continuar tirant endavant i inventar-nos noves històries i viure noves aventures.

 Tanmateix, no m’avanço, que encara hi ha coses per dir sobre aquells primers anys!

dijous, 10 d’agost de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN VOLÍEM LES PORTES TARONGES

De vegades, els records d'infància són els que perduren amb més nitidesa, malgrat el vel del temps segurament ens els distorsiona més del que ens abelliria...
Jo vaig viure la major part de la meva infantesa en una casa aparellada del carrer Tarragona. Aleshores el carrer Tarragona ens semblava lluny de tot, perquè hi havia quatre cases al capdamunt i camps de conreu (sobretot de patates i blat del vell Dachs, el qual tenia un ruquet blanc i un carro) i prats salvatges on hi creixien les herbes en llibertat, sense el jou constant de jardiners ni hortelans arrencant-les. A més a més, s’hi accedia per una pista de terra, que feia queixar d’allò més a les mares de la pols que havien de treure dels mobles (aleshores els pares poca pols treien), especialment a l’estiu quan la calor punyent feia que s’haguessin d’obrir les finestres de bat a bat per a ventilar. Eren temps de mainada jugant al carrer tothora sense necessitat que ningú els dirigís què havien de fer ni els apuntés a mil i una activitats extraescolars per a tenir-los ben ocupats. Temps d’imaginació desbordant.
Ara, en canvi, tot és ple de cases. Tan ple que el nostre número original, el trenta-quatre, s’ha convertit en el cinquanta i escaig. Ja no hi ha camps de conreu, ni el ruquet blanc de l’avi Dachs que em recordava en Platero, perquè fa anys que tant el vell com el burriquet han desaparegut d’aquest món. El carrer és asfaltat i hi transiten cotxes amunt i avall constantment. De canalla jugant, res de res, per tant, aquests sí que es deuen passar les tardes ocupats fent anglès, música o practicant algun esport. El CAP és a tocar, hi ha supermercats no gaire lluny i un restaurant just al davant de casa dels meus pares. Nogensmenys us estic parlant de prop de trenta anys enrera, malgrat els últims vint hagin transcorregut com una exal·lació. En fi, que el món gira i les coses canvien de manera constant i inexorable.
Però centrem-nos en el relat. No sé ben bé si aquell dia de l’any 76 o 77 va ser la primera vegada que visitava la meva nova casa. Suposo que no. La veritat és que ni tan sols acabo de tenir clar que no hi estigués vivint ja, car de vegades s’anava a viure als llocs sense estar acabats del tot (més si érem sis en el pis de seixanta metres quadrats dels avis). Tenia quatre o cinc anys i alguns detalls s’han perdut en els viaranys més obscurs dels meus records. Això sí, sé que em vaig enamorar de dues coses: el parell de xemeneies que s’aixecaven imponents com les torres d’un castell de contes i les portes metàl·liques d’accés a casa meva, en aquells moments d’un taronja llampant. Les torres del meu castell particular han perdurat, és clar, fins els nostres dies, però el taronja de les portes no. I és que llavors no sabia que aquella pintura només era una protecció contra l’òxid i que tenia les hores comptades, perquè n’hi anava una altra al damunt.
A la bessona de casa meva hi vivien els meus tiets i les meves cosines (el meu cosí em sembla que estava de camí). Ells sí que ja hi habitaven per aquell temps, perquè van anar-hi abans que nosaltres. Jo adorava les meves cosines, però amb qui més jugava era amb la Mercè, ja que teníem la mateixa edat i val a dir que era la meva millor amiga d’aleshores. I compartíem la mateixa passió per aquell taronja cridaner de les portes.
Així doncs, quan el meu pare va començar a cobrir-les amb una discreta capa de pintura verd fosc el món ens va caure a sobre. Què estava fent aquell home? Per l’amor de déu, quina cosa més insípida! Com podia no adonar-se que les reixes i portes d’accés al pati de les dues cases perdien tot el seu encant i magnetisme. Als ulls de dues nenes de quatre o cinc anys allò era una aberració inadmisible. Calia actuar!
I quines eines tenen dues menudes que no aixequen més de cinc pams de terra per evitar que el verd fosc ocupi l’espai exclusiu del taronja punyent? Quatre mans armades amb vint ungles. Així que, mentre el meu pare pintava per altres racons, la Mercè i jo, sense fer fressa, ens vam asseure a la voreta de la primera porta i apa, grata que grata (només de pensar-hi ara ja em fa angunia, però aleshores no hi vam fer cap fàstic) a veure si rescatàvem aquell color tan bonic que havia quedat soterrat dessota tanta foscor. I ara un trosset aquí... Ara que no mirem ens camviem i rasquem una mica més enllà...
Qui de les dues va tenir la sensacional idea? No ho sé pas. Diria que l’una per l’altra ens vam anar engrescant. Tanmateix, sense voler atorgar-me protagonisme que possiblement no tinc, he d’admetre que en coses de colors jo era bastant tossuda. Així que, no m’estranyaria gens haver estat la incitadora de la trapelleria en aquella ocasió, encara que normalment només em dediqués a seguir la corrent de les pensades dels altres.
Però el resultat tampoc va ser gaire lluït, certament, ja que per més esforç que hi poséssim i malgrat la pintura era força fresca, no aconseguíem treure-la del tot. Només eren ratllades i més ratllades en la majoria dels llocs, malgrat a les parts baixes el taronja va tornar a adquirir força protagonisme. Tanmateix, havia perdut part de la seva brillantor i se’l veia brut i poc lluminós. Una llàstima! La nostra obra d’art era una porqueria, ves! Això sí, el mal estava fet i els estralls de la nostra tenacitat portarien prou feina als defensors del verd fosc. I és que els adults es van adonar del que fèiem un pèl massa tard pel seu gust.
L’altre record que m’aborda és el de la Mercè i jo dues arraulides i agafadetes de la mà en un raconet del garatge de casa seva, darrera d’un garbuig de bastides del seu pare (era constructor i entre ell i el meu havien anat fent-se les cases durant les festes i el cap de setmana) mentre sentíem com els grans ens cercaven i rabiaven pel nostre mal fer. Tard o d’hora devien atrapar-nos, això ho tinc clar. Però no sé si la cosa va anar de corredisses i campionats de mares llançant l’espardenya (un esport que s’ha perdut en els nostres dies i que posava a prova l’acurada punteria de les progenitores i l’habilitat d’esquivar els cops dels seus plançons) o bé ens vam rendir amb dignitat cap el vespre i vam assumir les conseqüències: una bona escridassada i una plantofada al cul, que aleshores també es portava molt. El que sí sé, és que van repintar l’objecte del nostre desig i no va ser mai més taronja.
De totes maneres, servo aquest record amb una gran estima, perquè potser va ser el primer dels molts que han anat bastint el fonaments de la meva pròpia història.


 Aviat, tant com pugui, compartiré amb vosaltres una altra de les cròniques de la meva infantesa al carrer Tarragona.

Carme Jurado i Sayós