Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

divendres, 1 de setembre de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN ELS ESTIUS EREN ETERNS

Ara que l’estiu ja pràcticament s’ha acabat, no puc més que reviure els de la meva infantesa, en què el temps ens semblava etern i els minuts s’escolaven amb una parsimònia que realment es troba a faltar (i molt!) arribada la maduresa.
Els estius al carrer Tarragona s’encetaven amb la preparació de la revetlla de Sant Joan. Just quan el curs s’acabava havíem de córrer a buscar caixes i fustes per a poder construir la base del que seria la millor foguera del món.
La veritat és que per parlar-vos de Sants Joans ho faré de manera transversal, ja que van ser molts i se’m barregen. Tots ells, però, teníen en comú que calia buscar i demanar per cases, camps i botigues el major nombre de dròmines per a cremar i fer la nit ben lluïda. I és que el nostre màxim anhel era que la foguera fos millor que la dels nois i noies de Can Sopes. Perquè, evidentment, al carrer Tarragona tenia el seu carrer rival, és clar. I en aquest cas, els altres eren majoria nois, mentre que nosaltres érem en gran part noies. Val a dir que mai havíem arribat a barrallar-nos gaire fort, encara que alguna batalleta de rocs, com a tot arreu, si hi havia estat, perquè negar-ho. D’altra banda, aquesta rivalitat només la vam viure pel tema de les fogueres, ja que no recordo gaire més moments en comú. I mireu que a Can Sopes llavors hi vivia la Beti, que anava a la meva classe, era molt bona nena i sempre que estava malalta em portava els deures. Però per Sant Joan féiem un parentesi. I si sobraven prou coses per a repetir l’experiència, també el fèiem per Sant Pere. Aquesta rivalitat ens portava a robar-nos els materials de les respectives fogueres, cosa que també ens obligava a fer guàrdies per a vetllar-les. Quina bogeria!
Les primeres revetlles jo les vaig viure més com a espectadora que com a protagonista. Encara era menuda i la que portava la veu cantant en aquest sentit era la Margaret. Era tota una líder i controlava molt bé els petards. Les meves Mcosines, sobretot la Montse i la Margarida, però també la Mercè que, malgrat tenir la meva edat, era molt més atrevida, s’afegien a aquest domini de la situació. A les menudes ens donaven cebetes i bengales perquè no ens féssim mal (jo no vaig passar de les cebetes ni les bengales, ja que els petards no m’han fet mai gràcia i ara els defujo totalment). Quan hi va haver els Prat també s’hi apuntaven. I eren aquestes més grans les que aconseguien les caixes de cartró i de fusta que bastien la foguera. Tanmateix, la feina no s’acabava amb la nit màgica. L’endemà tocava cercar petards que no havien explotat entre les escorriaines, obrir-los pel mig i encendre’ls per a fer un volcà. A mi els volcans també m’agradaven, perquè no feien fressa, però no els encenia mai.
Quan Margaret i Mcosines van començar a celebrar els Sant Joans d’una altra manera, els tres nens (els meus germans i el meu cosí) del carrer Tarragona, la meva cosina més petita i les germanes Lorite van començar a agafar força protagonisme. I també la Mireia, ja que els Prat s’havien venut la casa bonica als Parés-Coll. De més grans s’hi va afegir l’Albert de ca la Dolors (així li dèiem nosaltres), de l’edat de la meva cosina petita i l’Anna.
Recordo un Sant Joan que va ser molt sonat quan jo ja devia tenir deu o onze anys. Els pares de l’Eva, la Mònica, la Susana i l’Ana es deien Juanito i Juanita, per tant era el Sant d’ambdós. Vam muntar taules al carrer amb taulons i caballets i cada família va aportar beure i menjar per a la festa. El pare de la Mireia, molt aficionat a la pirotècnia, va portar uns coets que eren una passada i tota la mainada va al·lucinar. I també hi havia un tiet de les germanes Lorite que va organitzar-nos a la tarda per anar a buscar estris per a la foguera per mig poble, de manera que vam aconseguir que fos gegantesca.
Va ser una nit molt especial. M’embolcalla la nostàlgia quan penso en les delicioses croquetes de bacallà de la Juanita i en la germanor que va unir tot el veïnat.
Però aquells estius eterns no eren només revetlles. Eren matins de llevar-se passades les onze perquè a les nits havíem aprofitat la fresca i havíem jugat al carrer fins tard. Eren tardes de sèries pensades per distreure a la mainada i berenars de pa amb Nocilla que ara preparava una mare ara una altra. Eren tardes de tedi arrecerats a l’ombra, de córrer amb bicicleta pel pla, de tronades d’agost que ens feien aixoplugar-nos als diferents garatges durant una estona i després gaudir dels bassals i la fresca, de saltar a corda, jugar a gomes o a pilotes i fer giravoltar els «hula hoops» que es van posar de moda una temporada. Sí, les tardes d’estiu eren somnis, eren promeses, eren acabar les vacances amb el meu aniversari i la Festa Major del poble i el gaudi de pujar a les atraccions i menjar coco o núvols de sucre.
Els primers estius també van ser l’avi Lluís a l’hort i les seves maduixes que agafàvem d’amagat, encara que ell ho sabia i feia veure que no ho veia. Van ser els Sugus que duia a la butxaca la tieta-àvia Pilar i que sempre ens oferia amb un somriure quan l’anàvem a buscar un tros avall del carrer amb una corredissa. Van ser històries que ens inventàvem, cançons que componíem i excursions a quatre passes. Van ser jugar amb els nostres gats i gossos i la fressa de la màquina que tallava la gespa de casa la Margaret i l’Esther i que servia perquè de mica en mica ens desvetllessim. Van ser començar a descobrir-nos a nosaltres mateixos i aprendre els uns dels altres, perquè, per bé o per mal, van ser els primers passos per encaminar la nostra vida.

Qui seríem sense aquells estius eterns? No puc deixar d’evocar-los amb certa enyorança...

Carme Jurado Sayós

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada