Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

dimecres, 13 de setembre de 2017

DE QUAN BAIXÀVEM A L'ESCOLA

Ara que fa pocs dies que s’ha encetat el curs escolar, no tinc més remei que evocar aquells principis de curs de la meva infantesa.
En els primers temps al carrer Tarragona, com bé sabeu, jo era de les petites i potser no hi havia tanta xicalla que baixés carrer avall com succeí anys més tard, en què anaren naixent criatures i en vingueren de noves ja una mica crescudes. Aleshores, el primer dia d’escola semblava que ens poséssim d’acord i cap a dos quarts de nou sortíem de casa i descendiem pel carrer de sorra com un torrent d’aigua ho fa vessant avall, ocupant tota l’amplada del camí gairebé sempre lliure de cotxes (cosa que ara no seria possible).
Al poble hi havia dues escoles. La majoria de les nenes i nens del veïnat anaven a les Nacionals, inclosos els meus germans. Però jo, com que l’àvia Teresa era la padrina i m’ho pagava, era alumna de les Monges. I no us podeu arribar a imaginar la feinada que costava als meus avis materns o als meus pares fer-me entrar a classe. Perquè jo tenia molt clar que allò de fer sanefes en fitxes, lletres i històries d’aquestes no era ben bé el que m’agradava. I plorava com una Maria Magdalena i em posava tossuda i marrana que allí no hi entrava. De manera que m’havien de deixar allà a la força i els muntava un sidral de ca l’ample.
Vaig començar quan tenia quatre anys. Portava una maleteta groga lluenta de mala manera amb un dibuix de la Pantera Rosa estampat. A dins hi cabia l’esmorzar, una llibreta, un llapis i una goma. I quan la monja de pàrvuls ens donava una fitxa, jo m’amagava sota la taula i treia la meva llibreta i dibuixava les nines i les princeses que m’havia ensenyat a fer la meva mare. I escrivia paraules de debò, perquè també me n’havien ensenyat a casa. De tant en tant, algun company de taula descendia a fer un cop d’ull als meus dibuixos, però jo no era gaire sociable que diguem. Un dia, la monja es va cansar de tanta bestiesa i em va tancar dins de la carbonera castigada. Això no va ajudar gaire a que m’agradés l’escola ni a canviar d’actitud, malgrat, objectivament, segurament m’ho mereixia.
Quan vaig començar primer d’EGB, però, la cosa va canviar. Hi havia una mestra jove, la Juli, que va ser com un glop d’aigua fresca. I mira que a la classe hi havia quaranta nens i nenes! La Juli era molt baixeta i riallera i sempre ens explicava històries dels “Set secrets”. Penso que els seus contes i les titelles amb nines de la meva mare van influir molt en el meu gaudi per inventar i explicar històries, la veritat. Igual que els dibuixos de princeses de la meva progenitora van influir a l’hora d’estimular les meves ganes de dibuixar (malgrat les enrabiades de Sor Caritat per aquell afany de fer sempre el que em donava la gana). De totes maneres, a partir de llavors em vaig enamorar gairebé de totes i cadascuna de les meves mestres.
Tanmateix, si una persona va influir en el fet d’anar més de gust a l’escola va ser la Margaret. Ella i la seva germana gran, l’Esther, també anaven a les monges. I, a més a més, quan jo feia primer ella feia cinquè i és va convertir en el meu àngel de la guarda.
Cada matí agafava la motxilla i me n’anava a buscar la Margaret a casa seva, que era just al costat, ja que la meva mare havia de tenir cura dels meus dos germans petits. Sempre m’obria la seva mare, la Meri, amb el seu preciós somriure i la seva dolçor meravellosa.
Faré aquí un parèntesi, perquè la Meri el mereix. Va ser per a nosaltres com una tieta, perquè ens sentíem molt estimats per ella. Fins i tot quan estàvem malalts, fos l’hora que fos, venia a casa a fer companyia a la meva mare, perquè el meu pare treballava al torn de nit. No la vaig veure mai enfadada i la imatge d’ella que servo com si fos un tresor és el de la seva figura recolzada a l’ampit de la porta, amb aquells ulls clars, espléndids i bondadosos, i un etern somriure. La veritat és que ens va deixar a tots massa d’hora, sobretot a la seva família. I va ser molt injust, perquè la Meri es mereixia haver viscut molt i molt de temps i haver-nos regalat el seu somriure amable i tendre fins més enllà de la nostra maduresa.
I aquesta Meri, la nostra Meri, és la que cada matí de quan tenia sis i set anys m’obria la porta, com us he dit, i em feia passar fins al menjador mentre la Margaret acabava d’esmorzar. Després, anàvem cap a l’escola de pressa, perquè no cal dir que sempre se’ns feia tard, i ella m’acompanyava fins a la classe per disculpar-se amb la meva mestra, malgrat llavors encara arribava més tard a la seva i segurament la renyaven.
La Margaret també tenia cura de mi a l’hora del pati. Venia amb una seva amiga i ens feia jugar a les menudes com si fos una monitora d’esbarjo. Fins i tot ens havien regalat alguna joguina. La veritat és que mai li agrairé prou la manera com vertllava per mi, com una germana gran. Malgrat la diferència d’edat, va ser una gran amiga.
Més endavant, la Margaret es va fer gran i va deixar l’escola. Però llavors els meus germans van tenir edat per anar ells a col·legi, i la meva mare ja baixava amb nosaltres a acompanyar-nos. Fins i tot va arribar un punt que jo vaig adquirir el rol d’acompanyant i anava fins l’escola pública, que eren més lluny, a deixar el meus germans i després tornava enrere per anar cap a la meva. M’agradava anar a portar els meus germans perquè així veia a la meva cosina la Mercè alguna vegada (fins que va pujar a segona etapa, que era a un altre edifici encara més lluny i on ja anaven les meves altres dues cosines) així com als meus dos cosins petits o les germanes Lorite, ja que jo llavors em feia molt amb la Mònica.
Val a dir que no em vaig quedar sola del tot a les Monges. Quan va arribar la Mireia a viure a la preciosa casa-mansió, que ara és el restaurant “Les Brases”, de seguida ens vam fer amigues. I ella, malgrat era més petita, també anava a les monges. A més a més, aquesta amistat va durar passada l’adolescència. I la seva mare, la Núria, em va donar la meva primera feina per guanyar quatre calerons: durant dos Nadals vaig poder fer de botiguera al Triquet, que era la botiga que embadalia a tota la mainada quan sortia d’escola.

Nogensmenys, aleshores ja començava a ser força gran i el meu temps a l’EGB i la meva infantesa ja estaven pràcticament esgotats...


Carme Jurado i Sayós

dimecres, 6 de setembre de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN ANÀVEM A BUSCAR LA LLET A CAN MESTRE

Si ara a un infant li parléssim de lleteria no sabria pas què és això. Però nosaltres hem viscut el pas d’anar a buscar la llet de pagès a l’expansió del tetrabric.
A casa de l’àvia, on vaig viure fins els quatre anys, la llet era gairebé sempre en pols. Però quan vam anar a viure al carrer Tarragona, agafar la lletera (la nostra era de dos litres) i anar en processó cap a la casa de pagès de Cal Mestre era un ritual diari. Si no hi anaven les mares, hi anava la mainada en colla. I si hi anava una, l’altra podia acompanyar-la per a fer-li companyia. Això sí, sempre demanant permís a la progenitora, que si no a la tornada hi havia llançament d’espardenya.
No recordo ben bé quan va ser la primera excursió que vaig fer a la botigueta del Pla del Mestre. Possiblement vaig acompanyar la meva mare o alguna de les meves fantàstiques i admirades Mcosines grans. Aleshores passar amb les cosines més enllà del camp de la casa del mig (un dia us en parlaré amb detall d’aquest espai màgic per a nosaltres) ja era tota una fita. Baixàvem pel carrer de terra i després d’una petita esplanada hi havia un racó ple de dàlies grogues que eren precioses (la tieta Margarita sempre n’agafava i les posava en un gerro damunt de la taula del menjador de casa seva). Després del racó de les dàlies, el camí tornava a pujar i desembocava al majestuós parc del Pla del Mestre, que tantes estones meravelloses va aportar-me deixant-me bressolar pels seus gronxadors. I just davant del parc, hi havia la casa de pagès de Cal Mestre, on els masovers havien habilitat una petita habitació que donava fora per vendre la llet i els ous del seu bestiar.
La porteta sempre era oberta i havies de dir “Ei!” perquè et sentissin. Al mig de l’habitacioneta hi havia una taula de fusta lacada de blanc, amb un calaixet on la mestressa hi guardava els papers de diari que servien per embolicar els ous, perfectament arenglerats de tres en tres formant mitges dotzenes. En una altra taula raconera hi havia una lletera gran amb la llet del dia, els tres vasos mesuradors (de quart, de mig i de litre) i una cistelleta amb els ous. A la paret del davant, no hi faltava mai un calendari, que a mi m’agradava molt perquè sempre hi havia fotografies de vaques, gallines i d’altre bestiar. Tot feia olor de llet, fins i tot la masovera, que sempre sortia amb un somriure, les galtes vermelles i la seva bata de ratlles verticals.
Llavors deixàvem la lletera damunt de la taula i dèiem quanta en volíem. I ella, amb els vasos mesuradors, prenia la llet de la lletera gran i l’abocava a la nostra amb un temple realment d’admirar, ja que no en vessava ni una gota. Solíem dur la lletera en una mà i en l’altra el preu just de la llet en monedes, tot i que de vegades les mares només comptaven amb un bitllet de cent pessetes i ens tornava el canvi amb parsimònia.
Val a dir que aquesta va ser una bona manera d’aprendre matemàtiques i de tenir clares les magnituds de mesura, el compte en dotzenes i el valor de les monedes. No ens van caler ni problemes escrits ni simulacions a l’aula, ja que des dels set o vuit anys ens les vam haver de veure amb la pràctica real i diària.
Tanmateix, la primera vegada que vaig anar a comprar la llet tota sola va ser un autèntic desastre. Devia comptar set anys i, després d’haver fet d’acompanyant algunes vegades, la mare va decidir que potser ja estava preparada per a aquesta tasca. A més a més, ella havia de tenir cura d’en Lluís i d’en Jordi, que aleshores comptaven amb tres i un any respectivament. Em va donar els diners justos i la lletereta de dos litres i jo estva d’allò més contenta perquè em sentia important (tant, que em semblava que havia crescut dos pams i tot). En Lluís va plorar una mica perquè me n’anava sense ell i jo li vaig prometre que li portaria alguna coseta quan tornés.
Vaig baixar pel camí de sorra fent saltirons i més contenta que un gínjol. I després, vaig seguir el ritual d’entrar, fer un “Ei!” i esperar una estona a ser atesa. Al cap d’uns minuts vaig repetir l’”Ei!” més alt, perquè, com que era vergonyosa de mena, no em devien haver sentit. La segona vegada hi hagué més sort i va sortir la masovera amb el seu somriure, les galtes vermelles i la bata de ratlles verticals. Li vaig allargar la lletera i vaig dir “Dos litres de llet, si us plau”, com m’havia ensenyat la mare. Quan me la va allargar, li vaig donar les monedes, que estaven ben calentes pel contacte amb la meva mà, i vaig proferir un “Passiu bé!”, perquè em semblava més educat i que un adéu, i, perquè no admetre-ho, em semblava que així semblava més gran i responsable. I fins aquí, tot correcte. Havia fet la meva primera compra tota soleta.
Però, ai l’as!, no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat. Perquè mentre tornava em vaig recordar de la promesa que li havia fet a en Lluís. Què podia portar-li com a present? Doncs a manca d’altra cosa, al voral del camí hi havia floretes, concretament, margarides i pixallits. Així doncs, que vaig deixa la lletera en una vora i vaig començar a collir-ne. Però vés per on que a les classes de matemàtiques de la lleteria, com que la taula era plana i llisa, no havia après que si hi ha pendent la lletera pot vessar-se. Axí que, a la que em vaig girar, em vaig trobar amb la lletera al terra i tota la llet escampada.
Quin tip de plorar camí amunt, corrent amb la lletera, que anava d’un canto a l’atre, buida a la mà! Quan vaig arribar a casa esperant una esbroncada ben forta per haver fallat en la meva missió, sanglotava com una desesperada. Però entre sanglot i sanglot, vaig explicar el que m’havia passat a la meva mare i ella, per a sorpresa meva, no es va enfadar gaire. L’única cosa és que va haver de baixar a comprar la llet una altra vegada, deixant-me a mi i a la Montse, la meva Mcosina més gran, tenint cura dels meus germans.
Això sí, a en Lluís li van agradar molt les floretes i que hagués pensat en ell.
De vegades penso que m'agradaria tornar a veure la masovera que ens venia la llet i explicar-li que moltes vegades havíem jugat a venedores i venedors imitant el seu to de veu i el seu somriure, fent veure que les pedres del carrer eren els ous que arrengleràvem amb molta cura de tres en tres per embolicar-los amb paper de diari en mitges dotzenes.
De fet, hi ha moltes persones a qui m'agradaria agrair-los que, sense ells/es ser-ne conscients, m'ensenyessin moltes coses i m'ajudessin a créixer. 
Si algú de vosaltres fou un dels adults que es van topar amb mi en un moment o altre de la meva infantesa pel que fos, moltes, moltíssimes gràcies!

Carme Jurado Sayós

divendres, 1 de setembre de 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN ELS ESTIUS EREN ETERNS

Ara que l’estiu ja pràcticament s’ha acabat, no puc més que reviure els de la meva infantesa, en què el temps ens semblava etern i els minuts s’escolaven amb una parsimònia que realment es troba a faltar (i molt!) arribada la maduresa.
Els estius al carrer Tarragona s’encetaven amb la preparació de la revetlla de Sant Joan. Just quan el curs s’acabava havíem de córrer a buscar caixes i fustes per a poder construir la base del que seria la millor foguera del món.
La veritat és que per parlar-vos de Sants Joans ho faré de manera transversal, ja que van ser molts i se’m barregen. Tots ells, però, teníen en comú que calia buscar i demanar per cases, camps i botigues el major nombre de dròmines per a cremar i fer la nit ben lluïda. I és que el nostre màxim anhel era que la foguera fos millor que la dels nois i noies de Can Sopes. Perquè, evidentment, al carrer Tarragona tenia el seu carrer rival, és clar. I en aquest cas, els altres eren majoria nois, mentre que nosaltres érem en gran part noies. Val a dir que mai havíem arribat a barrallar-nos gaire fort, encara que alguna batalleta de rocs, com a tot arreu, si hi havia estat, perquè negar-ho. D’altra banda, aquesta rivalitat només la vam viure pel tema de les fogueres, ja que no recordo gaire més moments en comú. I mireu que a Can Sopes llavors hi vivia la Beti, que anava a la meva classe, era molt bona nena i sempre que estava malalta em portava els deures. Però per Sant Joan féiem un parentesi. I si sobraven prou coses per a repetir l’experiència, també el fèiem per Sant Pere. Aquesta rivalitat ens portava a robar-nos els materials de les respectives fogueres, cosa que també ens obligava a fer guàrdies per a vetllar-les. Quina bogeria!
Les primeres revetlles jo les vaig viure més com a espectadora que com a protagonista. Encara era menuda i la que portava la veu cantant en aquest sentit era la Margaret. Era tota una líder i controlava molt bé els petards. Les meves Mcosines, sobretot la Montse i la Margarida, però també la Mercè que, malgrat tenir la meva edat, era molt més atrevida, s’afegien a aquest domini de la situació. A les menudes ens donaven cebetes i bengales perquè no ens féssim mal (jo no vaig passar de les cebetes ni les bengales, ja que els petards no m’han fet mai gràcia i ara els defujo totalment). Quan hi va haver els Prat també s’hi apuntaven. I eren aquestes més grans les que aconseguien les caixes de cartró i de fusta que bastien la foguera. Tanmateix, la feina no s’acabava amb la nit màgica. L’endemà tocava cercar petards que no havien explotat entre les escorriaines, obrir-los pel mig i encendre’ls per a fer un volcà. A mi els volcans també m’agradaven, perquè no feien fressa, però no els encenia mai.
Quan Margaret i Mcosines van començar a celebrar els Sant Joans d’una altra manera, els tres nens (els meus germans i el meu cosí) del carrer Tarragona, la meva cosina més petita i les germanes Lorite van començar a agafar força protagonisme. I també la Mireia, ja que els Prat s’havien venut la casa bonica als Parés-Coll. De més grans s’hi va afegir l’Albert de ca la Dolors (així li dèiem nosaltres), de l’edat de la meva cosina petita i l’Anna.
Recordo un Sant Joan que va ser molt sonat quan jo ja devia tenir deu o onze anys. Els pares de l’Eva, la Mònica, la Susana i l’Ana es deien Juanito i Juanita, per tant era el Sant d’ambdós. Vam muntar taules al carrer amb taulons i caballets i cada família va aportar beure i menjar per a la festa. El pare de la Mireia, molt aficionat a la pirotècnia, va portar uns coets que eren una passada i tota la mainada va al·lucinar. I també hi havia un tiet de les germanes Lorite que va organitzar-nos a la tarda per anar a buscar estris per a la foguera per mig poble, de manera que vam aconseguir que fos gegantesca.
Va ser una nit molt especial. M’embolcalla la nostàlgia quan penso en les delicioses croquetes de bacallà de la Juanita i en la germanor que va unir tot el veïnat.
Però aquells estius eterns no eren només revetlles. Eren matins de llevar-se passades les onze perquè a les nits havíem aprofitat la fresca i havíem jugat al carrer fins tard. Eren tardes de sèries pensades per distreure a la mainada i berenars de pa amb Nocilla que ara preparava una mare ara una altra. Eren tardes de tedi arrecerats a l’ombra, de córrer amb bicicleta pel pla, de tronades d’agost que ens feien aixoplugar-nos als diferents garatges durant una estona i després gaudir dels bassals i la fresca, de saltar a corda, jugar a gomes o a pilotes i fer giravoltar els «hula hoops» que es van posar de moda una temporada. Sí, les tardes d’estiu eren somnis, eren promeses, eren acabar les vacances amb el meu aniversari i la Festa Major del poble i el gaudi de pujar a les atraccions i menjar coco o núvols de sucre.
Els primers estius també van ser l’avi Lluís a l’hort i les seves maduixes que agafàvem d’amagat, encara que ell ho sabia i feia veure que no ho veia. Van ser els Sugus que duia a la butxaca la tieta-àvia Pilar i que sempre ens oferia amb un somriure quan l’anàvem a buscar un tros avall del carrer amb una corredissa. Van ser històries que ens inventàvem, cançons que componíem i excursions a quatre passes. Van ser jugar amb els nostres gats i gossos i la fressa de la màquina que tallava la gespa de casa la Margaret i l’Esther i que servia perquè de mica en mica ens desvetllessim. Van ser començar a descobrir-nos a nosaltres mateixos i aprendre els uns dels altres, perquè, per bé o per mal, van ser els primers passos per encaminar la nostra vida.

Qui seríem sense aquells estius eterns? No puc deixar d’evocar-los amb certa enyorança...

Carme Jurado Sayós