Drets d'autor

Licencia de Creative Commons
Tota l'obra editada al bloc by Emili Casals i Carme Jurado is licensed under a Creative Commons Reconocimiento-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional License.
Creado a partir de la obra en http://quadernaduesveus.blogspot.com.es/.

divendres, 18 d’agost del 2017

CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN UNA FURGONETA VELLA ET TRANSPORTA A MÓNS IMAGINARIS

Una de les nostres primeres joguines comunitàries al carrer Tarragona va ser la furgoneta vella del tiet Paco. Com us vaig comentar, el meu tiet Paco era constructor. I, com a tal, necessitava vehicles per transportar les eines. Aquests vehicles, pel gaudi de la casa Renault, van anar creixent i multiplicant-se a mesura que el negoci va començar a rutllar. Però això va ser molt més tard que quan se li va espatllar la primera furgoneta blanca i se’n va haver de comprar una altra.
Ara mateix tinc una furgoneta blanca. I, la veritat és que vaig aprendre a conduir molt tard i aquest ha estat el meu primer vehicle nou. Tanmateix, sempre deia que si mai em comprava un cotxe volia una furgoneta, perquè les trobava pràctiques i útils. La meva pregunta és: ha influït aquell petit tresor de la infància on tantes estones vam compartir les nenes del carrer Tarragona en aquest fet? Sincerament, penso que sí.
Us adonareu que he dit «nenes» del carrer Tarragona. I és que sempre vam ser majoria. I més aleshores, quan feia poc que ens havíem instal·lat. El meu germà Lluís i en Paco eren infants de bolquers per aquell temps. L’altre meu germà, en Jordi, encara trigaria una mica en arribar. Aleshores hi havia un altre Jordi, el de la meva casa preferida del carrer que ara és un Restaurant (penso que més endavant us cantaré les excel·lències del que per a mi era una mansió com déu mana), però ell no jugava gaire amb nosaltres. En canvi, la seva germana Olga sí.
Quan es va espatllar, la furgoneta va estar molt i molt de temps aparcada al davant de casa de les meves cosines, però a l’altra banda del carrer. Si em demaneu quant és aquest «molt de temps» no sabria dir-vos si van ser uns mesos o més d’un any, perquè quan ets petit el temps passa molt més a poc a poc i tens la sort de viure cada minut amb més intensitat. El que sí sé, és que hi vam gaudir de mala manera i que es va començar a rovellar per algunes bandes.
I a què jugàvem en aquella furgoneta? Doncs ben senzill: a que totes plegades érem una família que viatjava pel món. En definitiva, que protagonitzàvem una road movie amb totes les de la llei! La Margaret era el pare, la seva germana gran, l’Esther, la mare, l’Olga, les meves tres Mcosines (la Montse, la Margarita i la Mercè), jo i l’Eva (que aleshores era la més menuda del grup) érem les filles. Allà ens teníeu, una colla de marrecs d’entre quatre i dotze anys contentes i ben avingudes.
Tardes, vespres, caps de setmana... quan la Margaret agafava el volant i l’Esther deia que tenia l’equipatge a punt, ens deixàvem emportar enllà sense moure’ns ni un centímetre. Hi portàvem joguines, dolços i hi berenàvem si feia falta.
A mi no em deixaven menjar gaire llaminadures a casa (amb l’arribada dels meus germans la cosa va anar canviant) i com que en aquella furgoneta es compartia tot, vaig tastar delícies com ara els Bonys, els Tigretons i la Pantera Rosa (a aquest pastelet la meva mare li tenia una tírria molt intensa perquè deia que era molt postís). I també hi havia els cromos, enganxines i calcomanies que hi regalaven, que era un plus molt atractiu. Els regalets ja era més difícil que les meves companyes els compartíssin, a menys que no els tinguessin repetits, tanmateix també me’n va caure un o altre.
Semblava que res pogués passar més enllà dels nostres jocs, que aquell espai màgic s’eternitzaria per sempre més. Però, és clar, res és etern.
La furgoneta va desaparèixer poc després de l’empatx que vaig patir a causa del panís torrat, altrament anomenat per nosaltres «Quicos». I aquest fet em va fer témer que la desaparició del nostre tresor, de la nostra joguina màgica, no fos per culpa meva. Havia estat una tarda divertida, en la qual les meves companyes d’aventures havien compartit amb mi una delícia que encara no havia tastat mai. Aquesta vegada era una cosa salada, però em va semblar tan bona que en vaig fer un gra massa. I a la nit la meva panxa es va revolucionar de mala manera, com era d’esperar.
La meva mare va posar el crit al cel, al·legant que la furgoneta era un focus de micobis i de malalties. I que a sobre s’estava rovellant i si ens hi fèiem qualsevol ferida agafaríem el tetanus. Per això quan al cap de pocs dies vaig veure que havia desaparegut, vaig pensar que era per culpa meva, encara que possiblement una nena de cinc anys no podia influir gaire en la decisió de treure-la d’allà. Segurament el meu tiet, finalment, havia trobat la manera de desfer-se’n i treure’n alguna cosa de la ferralla.
Cap de les meves amigues i veïnes em van culpabilitzar de la desaparició de la furgoneta, la qual cosa em va tranquil·litzar. Però ara ens caldria inventar altres jocs i buscar altres espais per dur-los a terme (cosa que, d’altra banda, no ens va costar gaire). Això no obstant, sé que una mica de nosaltres va marxar dins d’aquella furgoneta vella, blanca i rovellada, malgrat en realitat fos més que res que les coses canvien i no hi podem fer res.
Poc després l’Esther ja va ser massa gran per als nostres jocs. L’Olga i els seus germans i germanes van anar deixant Centelles de mica en mica i també van créixer, és clar. Primer van anar a viure a Badalona, on la família tenia el negoci, i s’estaven a la «mansió» estius i caps de setmana. Després les visites es van anar espaiant fins que va arribar el moment de vendre’s la casa. Però al carrer Tarragona hi va anar arribant mainada nova, i malgrat les grans van deixar els jocs per menesters més adients a l’encetada adolescència, els petits passaríem a ser els grans, per continuar tirant endavant i inventar-nos noves històries i viure noves aventures.

 Tanmateix, no m’avanço, que encara hi ha coses per dir sobre aquells primers anys!

Carme Jurado Sayós

3 comentaris:

  1. K guay Gracies per ferme recorre la infancia.

    ResponElimina
  2. gracies Carmen, per aquet maravillos viatge de la infancia.
    QUINS BONS RECORDS INOCENTS I FELIÇOS.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu per compartir bons moments amb mi i per portar-me a l'escola quan era menuda. Una fortíssima abraçada!
      (Anireu sortint, que vam passar moltes aventures!)

      Elimina