CRÒNIQUES DEL CARRER TARRAGONA: DE QUAN ANÀVEM A BUSCAR LA LLET A CAN MESTRE

Si ara a un infant li parléssim de lleteria no sabria pas què és això. Però nosaltres hem viscut el pas d’anar a buscar la llet de pagès a l’expansió del tetrabric.

A casa de l’àvia, on vaig viure fins els quatre anys, la llet era gairebé sempre en pols. Però quan vam anar a viure al carrer Tarragona, agafar la lletera (la nostra era de dos litres) i anar en processó cap a la casa de pagès de Cal Mestre era un ritual diari. Si no hi anaven les mares, hi anava la mainada en colla. I si hi anava una, l’altra podia acompanyar-la per a fer-li companyia. Això sí, sempre demanant permís a la progenitora, que si no a la tornada hi havia llançament d’espardenya.

No recordo ben bé quan va ser la primera excursió que vaig fer a la botigueta del Pla del Mestre. Possiblement vaig acompanyar la meva mare o alguna de les meves fantàstiques i admirades Mcosines grans. Aleshores passar amb les cosines més enllà del camp de la casa del mig (un dia us en parlaré amb detall d’aquest espai màgic per a nosaltres) ja era tota una fita. Baixàvem pel carrer de terra i després d’una petita esplanada hi havia un racó ple de dàlies grogues que eren precioses (la tieta Margarita sempre n’agafava i les posava en un gerro damunt de la taula del menjador de casa seva). Després del racó de les dàlies, el camí tornava a pujar i desembocava al majestuós parc del Pla del Mestre, que tantes estones meravelloses va aportar-me deixant-me bressolar pels seus gronxadors. I just davant del parc, hi havia la casa de pagès de Cal Mestre, on els masovers havien habilitat una petita habitació que donava fora per vendre la llet i els ous del seu bestiar.

La porteta sempre era oberta i havies de dir “Ei!” perquè et sentissin. Al mig de l’habitacioneta hi havia una taula de fusta lacada de blanc, amb un calaixet on la mestressa hi guardava els papers de diari que servien per embolicar els ous, perfectament arenglerats de tres en tres formant mitges dotzenes. En una altra taula raconera hi havia una lletera gran amb la llet del dia, els tres vasos mesuradors (de quart, de mig i de litre) i una cistelleta amb els ous. A la paret del davant, no hi faltava mai un calendari, que a mi m’agradava molt perquè sempre hi havia fotografies de vaques, gallines i d’altre bestiar. Tot feia olor de llet, fins i tot la masovera, que sempre sortia amb un somriure, les galtes vermelles i la seva bata de ratlles verticals.

Llavors deixàvem la lletera damunt de la taula i dèiem quanta en volíem. I ella, amb els vasos mesuradors, prenia la llet de la lletera gran i l’abocava a la nostra amb un temple realment d’admirar, ja que no en vessava ni una gota. Solíem dur la lletera en una mà i en l’altra el preu just de la llet en monedes, tot i que de vegades les mares només comptaven amb un bitllet de cent pessetes i ens tornava el canvi amb parsimònia.

Val a dir que aquesta va ser una bona manera d’aprendre matemàtiques i de tenir clares les magnituds de mesura, el compte en dotzenes i el valor de les monedes. No ens van caler ni problemes escrits ni simulacions a l’aula, ja que des dels set o vuit anys ens les vam haver de veure amb la pràctica real i diària.

Tanmateix, la primera vegada que vaig anar a comprar la llet tota sola va ser un autèntic desastre. Devia comptar set anys i, després d’haver fet d’acompanyant algunes vegades, la mare va decidir que potser ja estava preparada per a aquesta tasca. A més a més, ella havia de tenir cura d’en Lluís i d’en Jordi, que aleshores comptaven amb tres i un any respectivament. Em va donar els diners justos i la lletereta de dos litres i jo estva d’allò més contenta perquè em sentia important (tant, que em semblava que havia crescut dos pams i tot). En Lluís va plorar una mica perquè me n’anava sense ell i jo li vaig prometre que li portaria alguna coseta quan tornés.

Vaig baixar pel camí de sorra fent saltirons i més contenta que un gínjol. I després, vaig seguir el ritual d’entrar, fer un “Ei!” i esperar una estona a ser atesa. Al cap d’uns minuts vaig repetir l’”Ei!” més alt, perquè, com que era vergonyosa de mena, no em devien haver sentit. La segona vegada hi hagué més sort i va sortir la masovera amb el seu somriure, les galtes vermelles i la bata de ratlles verticals. Li vaig allargar la lletera i vaig dir “Dos litres de llet, si us plau”, com m’havia ensenyat la mare. Quan me la va allargar, li vaig donar les monedes, que estaven ben calentes pel contacte amb la meva mà, i vaig proferir un “Passiu bé!”, perquè em semblava més educat i que un adéu, i, perquè no admetre-ho, em semblava que així semblava més gran i responsable. I fins aquí, tot correcte. Havia fet la meva primera compra tota soleta.

Però, ai l’as!, no es pot dir blat si no és al sac i ben lligat. Perquè mentre tornava em vaig recordar de la promesa que li havia fet a en Lluís. Què podia portar-li com a present? Doncs a manca d’altra cosa, al voral del camí hi havia floretes, concretament, margarides i pixallits. Així doncs, que vaig deixa la lletera en una vora i vaig començar a collir-ne. Però vés per on que a les classes de matemàtiques de la lleteria, com que la taula era plana i llisa, no havia après que si hi ha pendent la lletera pot vessar-se. Axí que, a la que em vaig girar, em vaig trobar amb la lletera al terra i tota la llet escampada.

Quin tip de plorar camí amunt, corrent amb la lletera, que anava d’un canto a l’atre, buida a la mà! Quan vaig arribar a casa esperant una esbroncada ben forta per haver fallat en la meva missió, sanglotava com una desesperada. Però entre sanglot i sanglot, vaig explicar el que m’havia passat a la meva mare i ella, per a sorpresa meva, no es va enfadar gaire. L’única cosa és que va haver de baixar a comprar la llet una altra vegada, deixant-me a mi i a la Montse, la meva Mcosina més gran, tenint cura dels meus germans.

Això sí, a en Lluís li van agradar molt les floretes i que hagués pensat en ell.
De vegades penso que m'agradaria tornar a veure la masovera que ens venia la llet i explicar-li que moltes vegades havíem jugat a venedores i venedors imitant el seu to de veu i el seu somriure, fent veure que les pedres del carrer eren els ous que arrengleràvem amb molta cura de tres en tres per embolicar-los amb paper de diari en mitges dotzenes.
De fet, hi ha moltes persones a qui m'agradaria agrair-los que, sense ells/es ser-ne conscients, m'ensenyessin moltes coses i m'ajudessin a créixer. 
Si algú de vosaltres fou un dels adults que es van topar amb mi en un moment o altre de la meva infantesa pel que fos, moltes, moltíssimes gràcies!

Carme Jurado Sayós